Article publicat en el llibret de la Falla Creu-Julià Ribera 2023
La plaça de Miguel
Hernández, de forma irregular, empedrada i amb pendent, es troba situada entre
el carrer de la Mare de Deu dels Desemparats i l’antic camí Real. Desembocadura
natural de cinc carrers històrics de Carcaixent, que son els denominats: camí
de Cogullada o Sant Llorenç; Carnisseria o Caporal Lloret; de l’Obra; del Forn
Vell o Torner i de l’Hospital o de Boscà. D’estos cinc, els més estrets
comptaven i, encara hui en dia en alguns d’ells es conserva, un piló de pedra
per a frenar l’entrada de carruatges i tartanes a la mateixa plaça.
Si fem un repàs pels
llibres de matrícula de l’arxiu de la parròquia de l’Assumpció trobem que, a
principis del segle XVII, consta documentada, com la plaça de Frances Garrigues.
Durant els segle XVII i XVIII, s’anomenava la plaça de Guerau o de mossén
Guerau. I, al llarg del segle XVIII i principis del segle XIX, se la coneixia
per la plaça de Bonastre. Allí van viure membres molt destacats de l’oligarquia
local, a saber: Francesc Garrigues i Gisbert, del Príncep; Joaquim Guerau
i Armengol, mossén Bartomeu Guerau i Talens; Miquel Bonastre i Rubió o Cayetano
Bonastre Guerau, entre d’altres; persones influents de l’època, de qui provenen
estes denominacions populars.
Però també ha
tingut altres designacions populars i/o oficials. Així, des de mitjans del
segle XIX era batejada com: la plaça de la Verdura, lloc on es realitzava el
mercat diari. I des del segle XX, també se la coneix com la plaça de Vernich, ja
que allí vivien membres d’esta família i per regentar una botiga, Vicente
Vernich Moncho.
Durant la Guerra
Civil, el Consell municipal li canvià el nom pel de plaça Roja. Posteriorment,
el règim franquista recuperà l’antiga denominació de la plaça del Marqués de la
Calçada, lloc on s’ubicava el palau d’esta família de distingida noblesa. I des
de 1985 fins a l’actualitat, Carcaixent li dedica a este espai urbà el nom del
poeta oriolà, Miguel Hernández.
Com bé recorda
Soleriestruch, eixien a la plaça en el mercat diari les taules de peix del
Malalt, de Vicent o de Català, els pilons de carn de Severiano, el
Bambau, el Pontasguero, Palomares, el Matriculat o el Bataner,
les parades de verdura de Rosca, la tia Curra, la Fusa,
Olaso i Salvadoret el de la Papà, entre altres.
En el primer terç
del segle XX en la plaça vivia gent adinerada junt a altres persones de classe
mitjana i xicoteta burgesia. Este emplaçament de compravenda de carn, peix,
fruites, verdures i demés comestibles, així com de transacció d’animals vius,
entre altres mercaderies, degué comportar una important activitat econòmica per
a la zona. Per este motiu, en la mateixa plaça i en els carrers adjacents,
obriren tot un seguit de comerços i negocis familiars de tot tipus en els
baixos de les vivendes.
En el número 1 va
haver un forn, a càrrec d’Eduardo Castillo, Ángel Pellicer i Juan Bautista
Soler. També hi van viure tres nissagues de barbers. Concretament, les de
Remigio Prats, Fernando Mollar i José Tormo, el Cego. Durant uns pocs
anys l’habitaren la família de llanterners de José Arias, així com la dels
platers Carlos i Pascual Tomàs.
Entre els
comerços, a banda de la merceria i altres productes diversos de Vernich, cal
fer menció de la perfumeria de Josefina Tormo i Nieves Guillem, uns ultramarins,
fondes i cases d’allotjament i menjar, la casa del rector Vicent Maseres, la
casa de teixits del llencer Vicent Català, la taberna de Fernando Timor i
Carmen Pareja, la paqueteria d’Eduardo Lloret, el comerç de calçat de José Oliver
o, fins i tot, una xocolateria. I més recentment, l’establiment de comestibles Casa
Lucas, el Café de la Plaça, la botiga d’instruments el Bombardí, la seu social
de l’Espardenyot, el pub la Cambra, Studio Dragón Rojo, el bar el Barrilet o el
parador de la falla Creu-Julià Ribera, etc.
Per últim, cal
destacar, si ens situem en el centre de la plaça, les vistes magnífiques d’una
de les façanes de la parròquia de l’Assumpció, la que recau a la sagristia i a
l’arxiu, amb el seu esvelt campanar i la cúpula de mitja taronja en un primer
pla.
El palau del
Marqués de la Calçada
A mitjan segle
XVIII es va bastir al centre de la plaça i en lloc preeminent, amb xamfrà i
eixida pel carrer Sant Llorenç, el palau senyorial del marqués de la Calçada.
Víctor Oroval i
Soleriestruch destaquen d’ell la seua planta, amb un accés ample i empedrat per
als carruatges, un pati a l’esquerra i l’escala barroca a la part dreta, la
decoració de la cuina i la resta d’estances amb taulells de l’Alcora, els
mobles i espills, els balcons i les reixes, les andanes, testimonis vivents de
l’època daurada del comerç seder, sense oblidar el retaule plateresc de
l’oratori. Presidia la portalada d’entrada l’escut heràldic del Mayorasgo
de la Calçada, amb les armes de les famílies Talens, Albelda i Lloret.
El vincle o Mayorasgo
de la Calçada, prèvia llicència del rei Felip V, va ser fundat per Josep Talens
i Colomina i la seua muller Leonarda Garrigues Roser, en virtut de l’escriptura
autoritzada pel notari de Carcaixent, Jerónimo Garrigues Juan, el 17 de
setembre de 1766. Esta institució jurídica vinculava, a perpetuïtat i com a una
unitat inalienable, un conjunt de bens a una determinada família. Les
transmissions d’estos bens seguien un ordre successori basat en la voluntat dels
fundadors.
Així, és com la «casa
grande de abitación y morada, dentro el poblado de esta villa en la plasa
vulgarmente llamada de Bonastre, que linda por un lado con casa y corral de
Cayetano Bonastre, por otro lado, con casa de Pasqual Talens, con casa de Josef
Tarragó, plasuela en medio, con casa de Vicente Gisbert y Selma, y casa de
Matheo Albelda, calle de San Lorenzo en medio, con todos sus muebles, alajas de
oro y plata apreciado todo en veinte mil libras» passà a formar part del
vincle i, posteriorment, l’heretarien els successius marquesos de la Calçada.
Vicente Talens
Garrigues fou el I marqués de la Calçada. Capità del cos de voluntaris honrats
de la jurisdicció d’Alzira. Va nàixer a Carcaixent l’any 1738. Fill de Josep
Talens i Colomina i Leonarda Garrigues Roser. Va casar el mateix any de 1766
amb la noble, Antonia Mezquita Cebrián, filla del baró de Pobadilla. Va ser un
dels principals terratinents de Carcaixent. El rei Carles IV li va concedir el
títol de marqués el 9 de febrer de 1797. Atorgà el seu últim testament davant del
notari Lorenzo Carreres Gilabert. Va morir el 9 d’octubre de 1797 i fou
soterrat al sandemà en el convent de Sant Francesc.
Tot i haver estat
desheretat per son pare, la justícia atorga el títol de marqués al fill
primogènit, Vicente Talens Mezquita, després de guanyar-li un pleit al seu
germà, José María Talens Mezquita. A la seua mort, el vincle de la Calçada
passarà al seu nebot Antonio Talens Román que, no exempt de litigi amb la filla
de l’anterior marqués, María del Carmen Talens Ulloa, prendrà possessió del
títol l’any 1833. Este morí sense descendència i el vincle es deslligà del
marquesat per les lleis desamortitzadores. El títol de IV marqués de la Calçada
fou concedit l’any 1847 al seu germà José Talens Román. I novament sense
descendència, els bens de lliure disposició del vincle, entre ells, el palau
senyorial, passaren a mans de la seua germana Josefa Antonia Talens Román,
sense reclamar el títol de noblesa. A la mort d’esta, ocorreguda l’any 1888, el
seu únic fill i hereu universal, Tadeo Ariño Talens, prevere, prendrà possessió
dels bens del vincle, abans de l’extinció del Mayorasgo de la Calçada.
Tadeo Ariño
Talens, tot i no haver-se casat per la seua condició, va conviure amb Joaquina
de la Concepción Cuquerella, de Benigànim. Així és com nasqueren cinc fills
naturals que no duien el seu cognom però, eren coneguts popularment a
Carcaixent per la família dels Marquesets. Finalment, després d’algun
que altre procés judicial, l’any 1905 cedí la nua propietat del palau a la seua
filla natural María de la Concepción de la Concepción Cuquerella, muller de
Julián Albelda Tudela, que fou valorat en 10.000 pessetes.
Finalment, la Caja
de Ahorros de València comprà l’antic palau del Marqués de la Calçada. L’especulació
urbanística, la manca de protecció legal i la poca sensibilitat de les
autoritats municipals permeteren el seu enderrocament l’any 1966. Un autèntic atemptat
contra el patrimoni històric i arquitectònic de Carcaixent.
Entre les propietats
de la família, algunes pertanyents al vincle i altres comprades o heretades, destaquen,
a més de la casa solar i principal, l’heretat de la Calçada en el camí de
l’Ènova, el palau de la Marquesa, l’hort de Sant Antoni a les Barraques, l’hort
de la Marquesa en el Camí Real i una gran quantitat de terres, cases i bens
mobles repartits pels termes de Carcaixent, Alzira i València, entre molts
altres.
La falla del
Marqués de la Calçada
L’antiga plaça del
Marqués de la Calçada ha allotjat multitud de concerts de la Lira Carcaixentina
i altres grups musicals, així com diferents activitats culturals, festives i
lúdiques, organitzades per comerços, associacions i entitats locals, fins i tot,
pel mateix Ajuntament de Carcaixent.
No obstant això,
cal destacar l’activitat que entre els anys 1944 i 1948 realitzà la falla del
Marqués de la Calçada. Segons David Vidal, estudiós dels orígens de la festa a
Carcaixent, la falla del Marqués de la Calçada, coneguda com la falla dels
xiquets, va ser la primera comissió constituïda com a tal al municipi l’any
1944, gràcies a l’acció decidida de Mariano Mosquera.
La falla del Marqués
de la Calçada plantà monument a la plaça els anys 1945, 1946, 1947 i 1948. Tot
i l’escassa durada en el temps, la seua existència va ser fonamental per al
sorgiment d’altres falles en els anys posteriors. Una espècie de renaixement
del moviment faller, a pesar de les dificultats de la postguerra.
La comissió estava
formada sols per hòmens. També hi va haver una secció infantil. S’instaurà la
figura del president honorari. I, com no, el designat no podia ser un altre que
el mateix marqués de la Calçada. Les dones només participaven de la festa si
eren proclamades regines de bellesa i formaven part de la cort d’honor. Així,
cal destacar Maruja Sandonato, iaia de Jordi Carrillo, president actual de la
falla Creu-Julià Ribera, i Bellesa Fallera de la falla del Marqués de la
Calçada l’any 1945.
Els llibrets
fallers van ser obra, principalment, de Mariano Mosquera. Els artistes fallers
dels monuments van ser Eustaquio Andrés l’any 1945 i Paulino Peris els anys
1946, 1947 i 1948.
De la resta
d’actes, farem menció de la plantà, les despertades, la penjada de banderetes,
les cercaviles i els concerts, que promovien la participació del veïnat, el
repartiment de bunyols als pobres, el lliurament de premis i la cremà de la
falla. En estos anys no es realitzava l’ofrena floral.
.jpeg)
Referències
Fogues Juan,
Francisco. Historia de Carcagente: compendio geográfico-histórico de esta
ciudad. Carcagente, 1936. Edició facsímil. Ajuntament de Carcaixent, 2000
Soler i
Estruch, Eduard. Carcaixén. Biografia d’un poble de la Ribera Alta. Ajuntament
de Carcaixent. Carcaixent, 1977
Daràs i
Mahiques, Bernat. Els carrers i les places de Carcaixent: història i
anecdotari. Ajuntament de Carcaixent, Carcaixent, 2007
Climent
Mollà Juan i Daràs Mahiques, Bernardo. Del Mayorazgo y Marquesado de la Calzada,
Carcaixent, 2022
Vidal i
Sanmiguel, David. Història de les falles de Carcaixent. Volum 1. Dels orígens
fins a 1981. El Petit Editor. Carcaixent, 2016
Català
Gonzálvez, Aguas Vivas. La plaça de la Verdura, inèdit
AMC. Padrons
d’habitants, diverses anys i signatures
AHCV. Cambra
Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de València. Matrícula de pobles,
diversos anys i signatures
AHPAC. Llibres
de matrícula, diversos anys i signatures