La tia Maria, ja ha fet 90 anys. Ja és més major que tots, sa mare va arribar als 86 anys, el seu home arribà als 82, la germana als 85.
Va nàixer el dia de la Mare de Déu d’Aigües Vives de 1917 a l’hort del Corder, en la partida de Vilella, límit amb el terme d’Alzira. La major de tres germans, i una germaneta més que va morir al poc temps de nàixer. Ha plogut molt des de llavors. Ha viscut, el final de la Restauració, la dictadura de Primo de Rivera, la II República, la Guerra Civil, tota la dictadura de Franco i l’actual democràcia.
Des de l’any 1929 té firmes dels comerciants per qui va treballar. Com no, totes les dones d’aquella època treballaven als magatzems de taronja, i ella no anava a ser menys, calia treballar molt per a viure en aquell temps.
Es casà amb el tio Eugenio “Tarragó” el 1943, acabada ja la guerra, i després que el seu futur marit tornara i viu, que ja és, de la Guerra Civil. Va tindre i té 3 fills.
Ja han passat molts anys d’això, ha vist créixer els seus fills, els fills s’han casat i ha vist créixer els seus néts. I quatre néts té, dos néts i dos nétes.
La tia Maria té una mà especial per a la cuina, com moltes dones majors. I encara hui, a la seua edat, té ganes de fer menjar per a tots. Deliciosos arrossos secs que fa a la cassola que té; magnífics salmorres que prepara tots els anys, pimentons durant tot l’any, quilos i quilos d’olives, adobades amb pebrella i fulles de llimera; “putxeros” de campionat, que trau a taula amb una font, que ja era de sa mare, que tindrà més anys que un camp; per als amants dels dolços, fa “tabolles” que ben pocs ja saben què són. Són trossos de carabassa, tallada, que prèviament s’han tingut dins d’un bany d’aigua i calç. Molt paregut a l’arrop i talladetes. I sense dubte, el plat per excel•lència de la seua cuina són els meravellosos pastissos de tomaca i pimentó o de bledes. Cada pastís d’eixos val mil duros!
Tenim documentats des del segle XVI, fins avui dia, tots els seus avantpassats per línea directa, dotze generacions amb la d’ella; i fins i tot, imaginem quines pugueren ser les tres generacions anteriors. A més, des del segle XIV hi ha documentats Garrigues a Carcaixent, que de segur foren avantpassats seus. Tots de Carcaixent.
Llargues vesprades a la vora del foc, escoltant i conversant, contant totes les seues vivències, totes les tradicions, totes les seues històries de la Guerra Civil, de l’home i de la família, dels pares i avis, del treball, de les taronges, de les herències, de les amistats i de la gent del poble, se’ls coneix a tots; tot això, adobat amb un bon entrepà de pa i oli sal i un trosset de pimentó en salmorra. Per què ens farem majors?
Moltes més coses podíem contar de la tia Maria. Una persona que no eixirà mai als llibres d’història, que no serà recordada per ser un personalitat famosa, que morirà amb dignitat al poble on va nàixer, al poble on va viure tota la seua vida, al seu poble, Carcaixent.
Història viva d’un poble, història viva d’una família, la tia Maria Garrigues és i serà una persona especial. Ací el meu xicotet homenatge.
Molts anys que visca, uela!
Va nàixer el dia de la Mare de Déu d’Aigües Vives de 1917 a l’hort del Corder, en la partida de Vilella, límit amb el terme d’Alzira. La major de tres germans, i una germaneta més que va morir al poc temps de nàixer. Ha plogut molt des de llavors. Ha viscut, el final de la Restauració, la dictadura de Primo de Rivera, la II República, la Guerra Civil, tota la dictadura de Franco i l’actual democràcia.
Des de l’any 1929 té firmes dels comerciants per qui va treballar. Com no, totes les dones d’aquella època treballaven als magatzems de taronja, i ella no anava a ser menys, calia treballar molt per a viure en aquell temps.
Es casà amb el tio Eugenio “Tarragó” el 1943, acabada ja la guerra, i després que el seu futur marit tornara i viu, que ja és, de la Guerra Civil. Va tindre i té 3 fills.
Ja han passat molts anys d’això, ha vist créixer els seus fills, els fills s’han casat i ha vist créixer els seus néts. I quatre néts té, dos néts i dos nétes.
La tia Maria té una mà especial per a la cuina, com moltes dones majors. I encara hui, a la seua edat, té ganes de fer menjar per a tots. Deliciosos arrossos secs que fa a la cassola que té; magnífics salmorres que prepara tots els anys, pimentons durant tot l’any, quilos i quilos d’olives, adobades amb pebrella i fulles de llimera; “putxeros” de campionat, que trau a taula amb una font, que ja era de sa mare, que tindrà més anys que un camp; per als amants dels dolços, fa “tabolles” que ben pocs ja saben què són. Són trossos de carabassa, tallada, que prèviament s’han tingut dins d’un bany d’aigua i calç. Molt paregut a l’arrop i talladetes. I sense dubte, el plat per excel•lència de la seua cuina són els meravellosos pastissos de tomaca i pimentó o de bledes. Cada pastís d’eixos val mil duros!
Tenim documentats des del segle XVI, fins avui dia, tots els seus avantpassats per línea directa, dotze generacions amb la d’ella; i fins i tot, imaginem quines pugueren ser les tres generacions anteriors. A més, des del segle XIV hi ha documentats Garrigues a Carcaixent, que de segur foren avantpassats seus. Tots de Carcaixent.
Llargues vesprades a la vora del foc, escoltant i conversant, contant totes les seues vivències, totes les tradicions, totes les seues històries de la Guerra Civil, de l’home i de la família, dels pares i avis, del treball, de les taronges, de les herències, de les amistats i de la gent del poble, se’ls coneix a tots; tot això, adobat amb un bon entrepà de pa i oli sal i un trosset de pimentó en salmorra. Per què ens farem majors?
Moltes més coses podíem contar de la tia Maria. Una persona que no eixirà mai als llibres d’història, que no serà recordada per ser un personalitat famosa, que morirà amb dignitat al poble on va nàixer, al poble on va viure tota la seua vida, al seu poble, Carcaixent.
Història viva d’un poble, història viva d’una família, la tia Maria Garrigues és i serà una persona especial. Ací el meu xicotet homenatge.
Molts anys que visca, uela!
1 comentari:
Però que preciositat de text!
Ha sigut un dels homenatges més bonics que hi he vist a la meua vida! Un deu per a tu, i que visquen per sempre les iaies!
Va per totes elles!
Publica un comentari a l'entrada