El procés de segregació de Carcaixent de la vila d'Alzira

 

 

Hui fa 450 anys d’aquell 11 de març de 1576, data en què els prohoms, veïns i habitadors dels llocs de Carcaixent, Cogullada, Ternils i Benimaclí van obtindre del rei Felip II el privilegi d’Universitat. 

Una concessió reial que va suposar l’inici de l’autogovern i la consolidació del poble de Carcaixent com a entitat jurídica pròpia i diferenciada de la vila d’Alzira. 

A continuació vos deixe un resum que conté les causes principals i el paper jugat pels síndics Miquel Talens i Bernat Talens en el procés de segregació fins a l’obtenció del títol de vila reial. Tot això, amb l’ajuda de la IA, els documents històrics de què tenim constància, el treball del cronista Bernat Daràs i la tesi doctoral del professor Vicent Garés “Grups de poder i violència social en una comarca valenciana: la Ribera del Xúquer (1523-1585)”, entre altres fonts. 

1. Causes 

El procés de segregació de Carcaixent de la vila d’Alzira (1547-1554-1576-1589) va ser un fenomen complex, motivat per una combinació de factors econòmics, socials, polítics i identitaris. 

Les causes principals que van moure esta empresa van ser: 

• El creixement demogràfic i la bonança econòmica: Durant el segle XVI i, sobretot, després de la revolta de les Germanies (1519-1523), la Ribera del Xúquer va viure una època d'expansió gràcies al desenvolupament de l'agricultura i la manufactura de la seda. Carcaixent va experimentar un creixement notable, en passar de 500 habitants l'any 1499 a 1.300 el 1572. Cosa que va permetre l'ampliació de l’església i la superfície urbana i, per extensió, la consolidació del lloc.
• El sorgiment de noves elits locals: La prosperitat econòmica va propiciar l'aparició d'una oligarquia de llauradors benestants. Les principals famílies que la conformaven eren: Talens, Garrigues, Albelda, Armengol, Timor, Selma, Casanoves, Guerau, Lloret, Salom, etc. Estes elits locals volien lliurar-se del centralisme alzireny per a controlar i administrar directament la seua hisenda i els impostos derivats de tot este creixement.
• Les vexacions i la pressió fiscal de la vila Alzira: Els habitants de Carcaixent i de les alqueries veïnes (Cogullada, Ternils i Benimaclí) se sentien molestos i vexats pels oficials d’Alzira, que els imposaven càrrecs i censals freqüents que consumien els seus béns i els obligaven, en alguns casos, a emigrar.
• La constitució de la confraria de la Minerva com a eina política: La fundació de la Confraria del Santíssim Sagrament (supra Minervam) el 1560 va servir d’estratègia per a reduir la representació social del poder d'Alzira. En celebrar la seua pròpia processó del Corpus i de les processons de la Setmana Santa de manera independent, Carcaixent va començar a conformar una "comunitat imaginada", separada de la identitat alzirenya.
• Les necessitats financeres de la monarquia: Felip II, amb unes arques reials buides, a causa de les seues polítiques i les campanyes bèl·liques arreu d’Europa, va vore en les peticions de segregació una oportunitat per a obtindre liquiditat. Carcaixent va haver de pagar un servei o donatiu de 7.000 ducats per a obtindre el privilegi d'universitat.
• Els efectes de les catàstrofes naturals: La riuada de 1571 va ser un factor determinant, ja que va obligar els habitants dels llocs veïns de Ternils i Benimaclí a traslladar-se a Carcaixent, cosa que va fer augmentar la població i consolidar la seua personalitat pròpia davant de la vila mare. 

Les fonts identifiquen altres factors més específiques i algunes tensions latents que van alimentar el desig de segregació de Carcaixent, com per exemple: 

• Disputes pels monopolis i serveis bàsics: Un factor constant de fricció va ser el control dels serveis essencials. Destaca el conflicte pel monopoli del forn (controlat pel monestir de la Valldigna davall la supervisió alzirenya), que va provocar motins i violència a Carcaixent l'any 1533. També hi hagué plets persistents per l'ús i la gestió de les aigües de reg i la neteja de les séquies.
• Obstacles administratius i opacitat: Les elits de Carcaixent es queixaven de la manca de transparència en la gestió dels assumptes comunitaris per part d'Alzira. A més, existia l'obligació legal per als qui exercien càrrecs municipals de residir físicament al Clos de la Vila o als ravals d'Alzira, cosa que dificultava que els líders carcaixentins pogueren governar sense abandonar el seu lloc d'origen.
• Solidaritat i mimetisme amb altres llogarets: El sentiment segregacionista es va veure reforçat pel contacte amb situacions similars en pobles veïns com Algemesí o Guadassuar. En veure que altres llocs de la Ribera iniciaven camins cap a l'autogestió, les elits carcaixentines van trobar l'estímul i el model a seguir per a la seua pròpia causa.
• El paper de les "bandositats" (lluites de clans): El fenomen del bandolerisme i les parcialitats no sols era una conseqüència de la violència, sinó una eina de les elits per a consolidar posicions de poder local. La segregació permetia estos clans (com els Talens, Garrigues o Timor) crear un nou espai polític on no hagueren de competir amb l'oligarquia ja establerta a la vila d'Alzira.
• L'arrelament històric de la demanda: Les ànsies d'emancipació no van ser un fenomen exclusiu del segle XVI. Les fonts indiquen que ja des de principis del segle XIV els prohoms dels llocs de la contribució d’Alzira demanaven tindre representació pròpia i autonomia. Unes aspiracions que havien quedat adormides durant el segle XV però que van rebrotar amb força en el segle XVI.
• Concentració de serveis religiosos: La consolidació de Carcaixent com a nucli urbà es va veure afavorida pel trasllat de la parròquia de Ternils el 1573. Esta confluència de comunitats cristianes va dotar Carcaixent d'una personalitat parroquial pròpia i independent de les estructures eclesiàstiques alzirenyes. 

En resum, la voluntat de les elits locals d'obtindre l'autogovern i la gestió dels seus recursos, sumada a la necessitat de fons de la Corona i a la legitimitat de la representació social de la localitat, obtinguda arran de la creació de la confraria de la Minerva, van ser els motors que van portar a la concessió del privilegi d'universitat l’11 març de 1576. En definitiva, l'anomenat "negoci de la independència" no sols buscava el creixement econòmic, sinó també el deslliurament d'un sistema centralista que les elits carcaixentines percebien com a injust, opac i obstructiu per al seu ascens social. 

2. El síndic Miquel Talens 

El paper del síndic Miquel Talens en el procés de segregació de Carcaixent de la vila d'Alzira és fonamental per a entendre els inicis i les tensions internes d'este moviment. Tot i ser un dels primers impulsors, la seua figura va passar de liderar la causa a convertir-se en un dels seus principals detractors des de dins de l'administració alzirenya. 

La seua trajectòria es resumeix així: 

• Primer síndic del procés de segregació: Miquel Talens va ser el primer síndic i procurador elegit pels habitants de Carcaixent, Ternils, Cogullada i Benimaclí per a gestionar la independència, com a mínim, a partir de l’any 1547.
• La traïció de les Corts de Montsó (1547): Aquell any, va rebre l'encàrrec de sol·licitar al príncep Felip la desmembració dels llogarets aprofitant que viatjava a les Corts de Montsó com a acompanyant del síndic d'Alzira. Però, Miquel Talens va aprofitar l'ocasió per a mirar pels seus propis interessos. Així, en lloc de demanar la segregació, va negociar la seua pròpia admissió en les bosses d'insaculació de la vila d'Alzira per a poder exercir càrrecs en la "vila mare".
• Revocació i renúncia (1554): El seu doble joc va provocar un gran desencant i enfrontaments amb els seus conveïns. Finalment, l'11 de maig de 1554, va ser revocat del càrrec de síndic. El motiu oficial va ser la incompatibilitat d'interessos. Ja que no podia ser al mateix temps electe en les capses dels oficis d’Alzira i síndic del llocs que pretenien independitzar-se, amb els plets que s’acumulaven pel mig. Va ser substituït per Bernat Talens.
• Opositor des de l'administració d'Alzira: Un cop integrat en l'oligarquia alzirenya, Miquel Talens va ocupar càrrecs de gran poder, com el de jurat en cap de la vila d'Alzira (1566) i el de justícia. Des d'estes posicions, va intentar destorbar el procés de segregació i va arribar a amenaçar públicament els carcaixentins, afirmant que faria tot el mal possible al lloc de Carcaixent i tot el bé possible a Alzira.
• Conflictes i plets permanents: La seua oposició va generar una forta violència social. Per exemple, l'any 1548 ja va ser atacat per un escamot de carcaixentins liderats per Bernat Garrigues. Més endavant, l'any 1580, l'enfrontament va continuar a través del seu fill, Marc Talens, qui va disputar judicialment el càrrec de batle de Carcaixent a Bernat Talens. 

En conclusió, Miquel Talens va passar de ser el primer gestor de l'autonomia de Carcaixent a ser el seu principal detractor, utilitzant la seua influència política a Alzira per a mantindre la submissió dels llogarets de Carcaixent i l’Horta del Cent a la vila mare. 

3. El síndic Bernat Talens 

El treball realitzat per Bernat Talens durant les dues dècades que van precedir el privilegi de segregació va ser constant i estratègic, actuant com el motor principal per a trencar la dependència de la vila d'Alzira. 

A continuació es detallen les fites i tasques clau de la seua gestió: 

• L’inici de la sindicatura (1554): Bernat Talens va ser elegit síndic i procurador de Carcaixent, Cogullada, Ternils i Benimaclí el 13 de maig de 1554. Va substituir Miquel Talens, qui havia estat revocat del càrrec per incompatibilitat d'interessos.
• La creació d'una identitat pròpia i l’obtenció de legitimitat en la representació, a través de la confraria de la Minerva (1560): Com a part d'una estratègia per a reduir la representació social del poder d'Alzira, Bernat Talens va impulsar la fundació de la Confraria del Santíssim Sagrament (Minerva) l'octubre de 1560. Esta institució religiosa estava formada pels membres de les elits locals i va permetre celebrar en la població de Carcaixent les processons del Corpus Christi i actes de la Setmana Santa, de manera independent, a partir de l’any 1563.
• L'intent frustrat de "Vila Reial" (1562): El 16 de maig de 1562, Bernat Talens va signar uns capítols amb el cavaller gironí Pere de Sarriera perquè gestionara davant la cort l'obtenció del títol de vila reial. En este document ja es demanava la jurisdicció civil i criminal i la unificació de les alqueries de l’Horta del Cent davall el domini carcaixentí. Tot i que este primer intent no va quallar, va establir les bases de les peticions posteriors.
• La gestió del finançament (1566): Bernat Talens va ser el responsable de buscar els fons necessaris per a pagar el cost de l’obtenció del privilegi reial. El 1566 va subscriure una obligació de 1.500 ducats amb el mercader Pere Pajarón destinada a l’obtenció del privilegi de vila reial. Este sembla ser un nou intent que tampoc obtingué el premi desitjat.
• L’aliança amb Bernat Guinovart (1575): Bernat Talens buscà la col·laboració del síndic d’Algemesí Bernat Guinovart. Sabedor dels èxits obtinguts per este amb l’obtenció del títol d’Universitat per a la seua població l’any 1574. I tenint en compte també les amplies coneixences cultivades per l’algemesinenc amb el negoci de la seda i els contactes que tenia en la Cort reial; el 5 d'abril de 1575, els veïns van ratificar ambdós com a gestors del negoci de la independència davant la cort del rei Felip II.
• El paper de Joan Pinyol (1575): Els síndics Bernat Talens i Bernat Guinovart degueren contactar amb Joan Pinyol com a advocat de la cúria reial i membre del Consell d’Aragó. Magistrat que, probablement, s’encarregà d’assessorar-los i bastir jurídica i legalment l’argumentari i els capítols que presentarien al rei per a l’obtenció del privilegi.
• Llicència per a l’endeutament: Finalment, el mes de setembre de 1575, Carcaixent va obtindre la llicència reial per a carregar un censal de 7.000 ducats sobre la universitat, dels quals 6.000 eren per al donatiu al monarca i 1.000 per a despeses del procés i el salari dels gestors.
• Consecució del privilegi d'Universitat (1576): El treball realitzat per Bernat Talens durant més de vint anys, amb l’ajuda de Bernat Guinovart i Joan Pinyol, va culminar l'11 de març de 1576, quan el rei Felip II va signar a Sant Lorenzo de El Escorial el privilegi que convertia Carcaixent en Universitat, separant-la administrativament d'Alzira. El mateix síndic Bernat Talens va ser l’encarregat de presentar els capítols que regularien el nou govern local.
• Primer batle de Carcaixent (1576): Com a recompensa per la seua persistència, el 13 de març de 1576 va ser nomenat lloctinent del batle general de la nova universitat. Va prendre possessió del càrrec el 2 d'abril de 1576 en una cerimònia solemne realitzada a la parròquia de l'Assumpció, ocupant el lloc més preeminent, el primer banc de l’església, com a representant del poder reial. 

En resum, la figura de Bernat Talens va ser la del polític i gestor incansable que va saber utilitzar tant les eines religioses com les aliances econòmiques i el finançament privat per a aconseguir l'autogovern de Carcaixent. 

4. El pas d’universitat a vila reial 

El pas de Carcaixent d'universitat a vila reial representa la culminació d'un llarg procés de segregació de la vila d'Alzira. 

Durant estos tretze anys (1576-1589), Carcaixent va disfrutar d'una autonomia limitada, ja que encara mantenia dependències jurisdiccionals i territorials amb Alzira. Per exemple: 

• Competències: La nova universitat havia obtingut únicament la jurisdicció alfonsina (baixa), que comprenia causes civils i part de les criminals que no comportaren penes greus com la mort o la mutilació. La resta encara era competència d’Alzira.

• Disputes pel terme: El rei només va concedir inicialment la tercera part de la distància entre Carcaixent i Alzira com a terme municipal. Això va generar plets inacabables i va deixar llocs com Cogullada o la Pobla Llarga com a enclavaments d'Alzira. 

Moguts per la necessitat de plena autonomia i de solucionar els problemes de delimitacions, el poble va decidir demanar-li al rei la concessió del privilegi de vila reial: 

• L'acord veïnal: El 14 de maig de 1589, 161 veïns reunits a l'església van decidir demanar un préstec de 8.000 ducats per a pagar el nou donatiu al rei.
• Concessió del privilegi: El 17 de juliol de 1589, Felip II va atorgar el privilegi de Vila Reial.
• Conseqüències: Carcaixent va aconseguir la segregació total i definitiva d'Alzira i va obtindre la jurisdicció suprema (civil i criminal completa) i el dret a tindre vot en les Corts Valencianes. A més, es va produir una rectificació del terme municipal, que va incorporar finalment el lloc de Cogullada a la vila de Carcaixent. 

5. El batle Bernat Talens 

Bernat Talens va ser l'artífex i el motor principal i constant de tot el procés de segregació, primer com a síndic (1554-1576) i després com a batle (1576-1593). Al remat, va poder vore realitzat el seu objectiu de convertir Carcaixent en una vila independent. 

Tot i això, l’any 1580 va haver de defensar el seu càrrec en un plet contra Marc Talens (fill de l'anterior síndic Miquel Talens). Marc Talens va exercir breument de batle a finals de 1579 i els primers mesos de 1580 al·legant l'avançada edat de Bernat Talens. No obstant això, Bernat Talens va recórrer al Consell d'Aragó i, en provar la seua bona salut i la tasca realitzada anteriorment, el rei el va restituir en el càrrec a mitjans de 1580. 

Bernat Talens va exercir com a batle en solitari fins que, el 5 de juliol de 1589, a causa de la seua avançada edat, va demanar que el seu fill, Bernat Talens "menor", fóra nomenat adjunt. El rei va accedir a la petició l'octubre de 1589. El batle Bernat Talens va morir l’any 1593, abans del 4 de setembre, data en què pregué possessió de la batlia de Carcaixent el seu fill Bernat Talens.