dimarts, de desembre 05, 2006

Els cementeris de Carcaixent

En esta ocasió, parlarem dels cementeris o llocs d’enterraments dels morts, que han existit al nostre Carcaixent.

La paraula cementeri ve del grec koimetérion, que significa dormitori; ja que segons la creença cristiana, al cementeri s’anava a dormir fins el moment de la resurrecció.

S’han trobat restes humanes del Neolític, al darrere del cementeri Vell, on hi era abans una cantera. També a algunes de les coves que tenim al nostre terme.

Poca cosa sabem dels romans i dels visigots. Sabem que els romans habitaren aquestes terres però no s’han trobat, fins al moment, restes humanes. Al voltant de l’ermita de Sant Roc, tenim restes de construccions de l’època romana.

De segur, que hi havia enterraments àrabs al nostre terme. A les antigues alqueries de l’Alborgí, Benivaire, Benimaclí i el Toro. Segons Soleriestruch, en un document de l’any 1270, es parlava d’un fossar hagut a la vora d’on fon la mesquita de Benivaire.

Des dels inicis de l’era cristiana, s’ha soterrat els morts molt prop de les esglésies, de les ermites, dels llocs de culte a la religió.

A partir dels temps de Jaume I, els enterraments començaren a fer-se a l’interior dels temples. S’han trobat enterraments a l’interior de l’ermita de Sant Roc, de l’església de Cogullada i els seus respectius voltants.

El primer cementeri cristià que va existir a la vila de Carcaixent, estava situat darrere de la parròquia de l’Assumpció, a la plaça de Quevedo. Abans era coneguda com a plaça del Fossar perquè allí és on se soterraven els morts. La porta de l’església i la campana que donen a dita plaça, encara es coneixen com a del Fossar. Segons Fogués, hi havia en ell una capella, que fou reedificada el 1748 i en la qual, es venerava l’antic llenç de Sant Gregori, que estava en l’altar de les Ànimes de la Parròquia. Podem dir que les classes baixes, que no podien pagar per a ésser soterrades a l’interior de les esglésies, anaven a parar al fossar.

Ja dins de l’església, hi havia diverses fosses, on se soterraven els confrares, els beneficiats i el clergat local. Les persones que eren patrones d’alguna capella, tenien dret a sepultura, a l’interior de l’església. Totes les sepultures foren buidades i reomplides el 1889.

Un manuscrit del segle XVII, titolat “Diferents concesions de sepultures fetes per lo reverent Clero de Carcaxent a diverses persones de la dita vila” parla de les concessions fetes a les famílies benestants d’aquell Carcaixent:

23 d’abril de 1591: a Miquel, Joan i Montserrat Talens, a l’altar de la Concepció.
9 de setembre de 1603: a mossén Nicolau Casesnoves i Nicolau Gibert, a l’altar de Sant Nicolau.
26 de gener de 1616: a Geroni Llorca, davant l’altar de Sant...?
9 d’agost de 1618: a Francesc Gisbert, ciutadà, davant l’altar Major en l’església Vella.
29 de juny de 1624: a Francés Pablo, a la dita sepultura dels PABLOS, davant l’altar de les ànimes.
22 de setembre de 1626: a Josep Guerau, Agustí Guerau, Joaquim Guerau i Úrsola Gisbert i de Guerau, vídua, davant l’altar de Sant Vicent Ferrer.
8 de novembre de 1626: a Nicolau i Josep Garrigues, a la dita sepultura dels GARRIGUES, enfront de l’altar de les Ànimes.
2 de novembre de 1626: a Vicent Gibert, cavaller, a la sepultura dels GIBERTS, situada sota el creuer.
4 de novembre de 1628: a Nicolau i Josep Garrigues, a la dita sepultura dels GARRIGUES, frontera a l’altar de les Ànimes.
2 de juny de 1631: a Josep Celma, al començament dels bancs, entrant al creuer.
10 d’octubre de 1653: a Joan Albelda, en la sepultura dita dels ALBELDES, davall del creuer.
8 d’octubre de 1669: a Basilia Escales, en la sepultura existent davant l’altar de Sant Francesc Xavier, a la part de l’Epístola.
8 de febrer de 1756, a Tomás Noguera, a la part de l’Evangeli de l’altar de Sant Tomàs de Vilanova.
10 de febrer de 1756: a Francesc Antoni i Jaume Noguera, germans, sota el creuer y davant l’altar de Sant Tomàs de Vilanova i al costat de les sepultures dels ALBELDES.

Però també, hi havia altres llocs d’enterrament, com el cementeri que tenien les monges dominiques, on és l’actual parc del Bicenteneri. Cal dir que abans del convent, existia l’hospital de Peregrins i Caminants, fundat pel rector Bertomeu Giner, on també soterraren els morts. Els voltants de l’església de Sant Bertomeu, a Cogullada, i a l’interior de dita església, també enterraven els seus morts.

L’interior del convent de Sant Francesc també fou lloc de enterraments. Un exemple, el tenim l’any 1623, en què s’autoritzà el batlle Josep Talens, perquè pogués soterrar els seus familiars dins l’església. El 1627, fra Joan Olart, provincial de l’Orde de Sant Francesc, autoritzà que pugueren ésser soterrats Nicolau Armengol, la seua muller Magdalena Llemosí i la seua filla Isabel.

A finals del segle XVIII, el rei Carles III va ordenar que els cementeris es construïren fora de les poblacions. El motiu era la salut pública. Així, Carcaixent, uns anys més tard va tancar definitivament l’antic fossar. Va construir un nou cementeri al costat del camí de la Vall.

Un 10 de març de 1817, fou inaugurat el nou cementeri, quan soterraren a Vicent Montaner i Ferrer. Per ser el primer soterrament que s’hi va fer, es va celebrar “una missa amb seqüència, amb música del vila d’Alzira i amb l’assistència del clero, senyors de l’ajuntament i resta de nobles de Carcaixent”, segons apunta la revista Gent nº 14.

Soleriestruch ens informa de què “es tractava d’un recinte tancat no massa espaiós, però si suficient per a les 5167 ànimes que, segons Madoz, hi havia a Carcaixén. A un costat i l’altre d’una porta amb dues ventalles i una reixeta per mirar-hi dins, s’hi llegien aquestes dues «octavas reales» fixades en rajoletes ceràmiques bellament decorades amb unes calaveretes, obra de la musa oficinesca del llavors secretari municipal senyor Toledo”.

«La Muerte pálida y fría
con su guadaña de hielo,
destruye y arroja al suel
oal hombre de más valía.
En la bondad de Dios fía
y no llegues a olvidar
que aquí vendràs a parar
hoy, mañana u otro día».

«Mortal que con imprudencia
corres del placer en pos,
olvidando que hay un Dios
a quien debes la existencia:
implora su alta clemencia
si pretendes alcanzar
que te deje al fin gozar
de su Divina Presencia».

El cementeri Vell, després de més de 60 anys, es quedà xicotet, així que decidiren ampliar-lo el 1881. El va estrenar Agustí Pla i Martínez, que morí “de desgracia en el ferrocarril” el dia 30 de gener a les 11 del matí, a l’edat de 67 anys, tal i com resa el seu certificat de defunció.

El creixement demogràfic de Carcaixent, a finals del segle XIX i començaments del segle XX, va provocar que una altra vegada, es quedés menut el cementeri.

El 26 de maig de 1927, la corporació aprovava un pressupost extraordinari per a la construcció d’un nou cementeri. Segons Fogués, el consistori va triar uns terrenys en la partida del Puig Gros, però una comissió creada a este efecte, ho va desestimar perquè eren deficients.

Va se l’any 1936, quan decidiren comprar l’hort de Simbala, per a construir el nou cementeri. Fou obra de l’arquitecte Juan Ríos. Inaugurat el 1940 i un 21 de febrer, data en què soterraren a Antonia Carañana Armiñana, morta als 70 anys d’edat a causa d’asistòlia. Les casualitats feren que esta dona, fos la nora d’Agustí Pla i Martínez, primer soterrat també en l’ampliació del cementeri Vell.

El cementeri Vell, actualment és l’Institut d’Educació Secundària “Arabista Ribera”. L’any 1967, es va procedir a buidar-lo per a condicionar-lo a la nova construcció. Segons Juan Climent, que era l’encarregat de buidar-lo, es van desmuntar les làpides les parets, on els familiars que vulgueren podrien recuperar-les. Després es localitzaren els personatges il•lustres soterrats a l’antic cementeri. Tots ells foren traspassats al nou cementeri i la resta de gent soterrats en alt, anaren a parar a una fossa en el nou cementeri. La resta, no es tocaren i quedaren coberts pels fonaments de l’institut.


BIBLIOGRAFIA

Carcaixén Biografia d’un poble de la Ribera Alta
Soleriestruch, 1977

Historia de Carcagente
Francisco Fogués Juan
MI Ajuntament de Carcaixent, 2000

Gent nº 14
Revista d’Informació Municipal
Ajuntament de Carcaixent. Juliol - 2003

dijous, de novembre 23, 2006

El Carcaixent de Cavanilles

El botànic Antoni Josep Cavanilles i Palop, a les seues "Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia"; al seu pas per Carcaixent, deixà constància del següent:


"151. Una legua al norte de Manuel está Carcaixént precedido de Sen Juan y Cogullada, pueblos infelices de muy corto vecindario por el cultivo de arroz. Carcaixént es una de las mayores villas de la Ribera, y quizá la mas hermosa: tiene espaciosas calles y un caserío decente, que anuncia la comodidad y riqueza de sus 1300 vecinos; goza de un ayre casi sano por tener los arroces á bastante distancia; las aguas son puras, y los alimentos abundantes. Hállase en el centro de 11000 hanegadas de huerta, plantada de infinitas moreras, y cruzada por muchos canales en que se parte la acequia principal. Los campos presentan una superficie horizontal para facilitar el riego; y la tierra, que es roxa, se proporciona mas y mas para producir por el continuo movimiento del arado ó azadon. Esta porcion privilegiada está cercada de campos areniscos por el mediodia, y mucho mas hácia el oriente y faldas del empinada Toro, las que se terminan en cerros, y últimamente en lomas hácia Carcaixént, dexando como media legua de arenas estériles hasta que principia la huerta. Pudiera este arenal reducirse á pinares para aumentar, la leña, y preparar con el tiempo un suelo fértil. Los campos areniscos hácia el mediodia que hubieran quedado estériles en otras manos, se han aprovechado de pocos años á esta parte con grandes ventajas. Sabian los de Carcaixént que los naranjos prosperan en terrenos areniscos si se benefician con estiércol y riegos: convidábales la naturaleza de los campos; pero carecian enteramente de agua, que ocultaba la tierra en sus entrañas: empezáron á taladrarla con pozos, hiciéron norias, suavizáron con estiércol las áridas arenas, y convirtiéron los eriales en bosques de naranjos chinos y de granados. Aún continúan aquellos industriosos labradores sus conquistas aumentándose la riqueza, la abundancia y la hermosura. Para calcular de algun modo las ganancias bastará decir, que tres jornales de tierra donde habia una noria ántes de introducir los naranjos, granados y frutales, daban al propietario cada año 30 pesos: cercó la posesion con muros, plantóse de dichos árboles, y en 1792 se sacáron 500 pesos de las naranjas, 200 de las granadas, y buena porcion de frutas y hortalizas. El actual Cura de la villa D. Vicente Monzó, dueño y fundador del dicho huerto, ha electrizado con su ejemplo á muchos vecinos, y ya se ve gran multitud de huertos de igual naturaleza. En estos bosques delicioso se crian alguna palmas que adornan aquel recinto, donde la naturaleza y el arte concurren para recrear los sentidos. A las sumas considerables que producen los huertos se deben añadir 460 cahices de trigo, 600 de maiz, 100 de habas, 1200 de arroz, 7000 libras de seda, y algunos años hasta 10000. Las riquezas del pueblo, la variedad y abundancia de frutos excitan la codicia de varios holgazanes que talan los campos, y obligan á sus dueños ó á guardarlos, ó á coger con anticipación los frutos. Debieran ponerse guardas, como se practica en otros lugares, con facultad de perseguir y prender á los delinqüentes, haciéndoles pagar los daños causados en el término. Responden los guardas, y aseguran los frutos á los propietarios, contribuyendo estos con una moderada paga, y cediéndoles las multas, que se exîgen con rigor, y siempre proporcionadas al daño".

dimarts, de novembre 21, 2006

Toponímia II: Els portals de Carcaixent

Si tirem enrere en el temps i ens imaginem el Carcaixent del segles XVII i XVIII i gran part del segle XIX, trobarem moltes diferències amb el Carcaixent actual.

En la segona entrega de la toponímia local, farem menció dels portals existents al nostre poble. Els portals servien per a mantenir tancada la població de nit, contra lladres i epidèmies. La seguretat i el control de les entrades i eixides del poble eren les raons principals de l’existència d’aquests portals. Sis eren en total, ací els seus noms:

Portal de les Monges: situat al carrer Marquesa de Montortal, al costat de l’hort de les Monges Dominiques, avui renovat parc del Bicentenari. Fou enderrocat el 1870. El motiu va ser l’ampliació del camí d’Alzira al port de l’Olleria, avui per tots coneguda “carretera”.

Portal de Santa Anna: situat a l’altre extrem de la població, es coneixia amb eixe nom, perquè s’encontrava al costat de l’ermita de Santa Anna. Avui es coneix el carrer amb el nom de Santa Anna, també. Fou enderrocat el 1870 pel mateix motiu que l’anterior. I també, aprofitaren per a construir la nova ermita de Santa Anna, on actualment està.

Portal del Molí: situat a l’extrem del carrer General Prim, vora l’antic molí de l’Empedrat. Fou enderrocat el 1853, per la construcció de la línea de ferrocarrils del Nord.

Portal de Sant Bonifaci: situat al mateix carrer de Sant Bonifaci, i vora l’actual línea de ferrocarril. Fou enderrocat el 1853, pel mateix motiu que l’anterior.

Portal del Convent: situat al costat de l’antic convent de Sant Francesc, actual carrer de Sant Francesc d’Assís, poc menys o menys, a l’altura de Correus i Telègrafs. Fou enderrocat, segons Fogués, per raons polítiques el 1844. Fou el primer dels sis en retirar-se.

Portal de Sant Roc: situat al carrer del mateix nom, eixint ja cap a l’actual carrer del Pare Marchena. Fou enderrocat, per presentar un estat ruïnós, cap a 1870.

Tots els portals tenien una capelleta amb un santet, on es cantava missa els dies festius. Com a exemple, posarem el portal de Sant Roc, el santet del qual, està actualment dalt de la finca que enfronta al mateix carrer. Només heu d’alçar el cap i mirar.


BIBLIOGRAFIA

Carcaixén Biografia d’un poble de la Ribera Alta
Soleriestruch, 1977

Historia de Carcagente
Francisco Fogués Juan
MI Ajuntament de Carcaixent, 2000

dilluns, d’octubre 30, 2006

Toponímia I: Les partides de Carcaixent

La toponímia és el conjunt de noms de lloc d’un país, d’una comarca, etc. Seguint els estudis de Víctor Oroval i Aigües Vives Pérez Piquer, hem elaborat una sèrie de blogs de toponímia de Carcaixent.

El primer serà el de les partides del terme de Carcaixent:

Partida dels Abrells: partida que limita amb les de Sant Antoni, el Barranquet, el Camí de la Font i el Puig Gros. És deformació del nom “àlber”. “Els Alberells” (1758). “Els Abrells” (1883).

Partida de l’Alborgí: partida de l’horta. Es documenta el 1248 un poblat àrab i un molí. El riu Xúquer fa un racó molt pronunciat, conegut com “racó de l’Alborgí”. Ve de l’àrab AL BURJ “la torre”, probablement en forma plural AL BURJÍN “les torres”. “L’Alburgí” (1248). “Territori de lo Alborgí” (1505).

Partida de les Algoleges: partida de l’horta. “Algoleja” és una paraula àrab que significa “recolzada d’un curs d’aigua, terra d’al•luvió, fina, prima i bona per a treballar, que hi ha vora d’un riu”. “Les Algoleges” (1453).

Partida de la Barqueta: partida de l’horta. Situada entre el riu Xúquer i les partides de la Torreta, el Racó de la Maragua, el Racó del Bosquet, el Racó de la Pedra, Passicos, la Febrera, el Teular i el Toro. Fa referència a l’existència d’una barca per a travessar el riu antigament. En 1745 hi ha documentat el “camí de la Barca”.

Partida del Barranc de la Font: partida on està ubicada la font de la Parra. Limita amb les partides del Puig Gros i el Pla, i també amb el pla de Reus, Basses Roges i les muntanyes de l’Escorial. Pren el nom del barranc de la Font de la Parra que travessa la partida.

Partida del Barranc de la Vila: el barranc de la Vila, naix entre la Bossarta i el camí del Realenc. Baixa en direcció nord-oest pel nord de Sant Blai, creua el camí de la Barraca a l’altura de l’hort de Batalla, i va per Vilella en direcció a Alzira, on desemboca al barranc de la Casella. La vila és Alzira. Totes les terres pròximes al barranc són de la mateixa partida. “Barranc de la Vila” (1570).

Partida del Barranquet: partida que limita amb la del Puig Gros, la Serratella, els Abrells i la Coma. S’estén entre el camí del Barranc de Lluïsa a l’est i la via del tren a l’oest. Pren el nom de Barranquet perquè així s’anomena el barranc d’Espanya quan arriba a eixes terres. “Territori del Barranquet d.en Griffa” (1453). En 1505, tenim Barranquet de Cogullada, B. dels Calciners i Territori del Barranquet.

Partida de les Basses del Rei: partida situada al nord de la població. El nom indica l’existència d’una bassa on s’emmagatzemava aigua per a regar i que al segle XVIII tenia aus aquàtiques. El topònim apareix documentat tant en singular com en plural.

Partida de Benimaclí: partida de l’horta. El 1382 es documenta un “lloc de Benimaclj”. Durant el segle XV encara figuren entre 32 i 25 veïns cristians contribuents per la peita i pel morabatí. Finalment es despobla i en 1520 ja no és mes que una partida rural. Segons Carme Barceló, el nom prové de l’àrab BANI MAKHLÚD “fills de Makhlúd”.

Partida de Benivaire: partida de l’horta. Jaume I concedí el territori, amb nucli de població, al monestir de la Valldigna. El topònim està documentat el 1248. Sembla forma arabitzada de PINNA VARIA, que significa “roca virolada o grisa”, per tant anterior als àrabs. Segons Víctor Oroval, és evidentment un dels nombrosos gentilicis àrabs disseminats con noms de lloc per tot aquest sector del Regne de València. De fet, tenim documentats a principis del segle XVI diversos propietaris del terme d’Alzira, al qual pertanyia llavors Carcaixent, de nom Bardey: “Jucef Bardey fill de Alj Bardey”, “Mahomat Bardey”, “Azmet Bardey”, etc. Probablement fou un dels seus avantpassats l’epònim de la “qarya” a la qual es refereix aquest topònim multiforme, si no és que es tracta de diverses alqueries, cosa gens probable donat que mai no s’adjudica a tot el territori de la “qarya” a un sol donatari, sinó en parcel•les a diverses persones. En 1439 tenim documentat “Alqueria de Benivayre” i en 1473, “Alqueria de Benibardey”. Finalment, tenim un Benvayren en 1678.

Partida dels Calciners: partida que s’estén per darrer dels pisos dels Ferroviaris, des del barranc de Sant Antoni fins el camí de Sant Blai, i entre la partida de la Muntanyeta i la de Sant Antoni. El topònim s’explica per l’existència de forns de calçs. Dels que feien calç en els forns que hi havia al peu de la muntanya. “Partida del Calciner” (1570).

Partida del Camí de la Font: partida que s’estén pel vessant occidental del Realenc, entre les partides de Sant Antoni, els Abrells i el Puig Gros. Pren el nom del camí de la Font de la Parra.

Partida del Canader: partida situada a l’horta. Es documenta el 1505 una persona “en Canader” i el 1790 la partida “el Canader”. Exactament deuria ser partida d’En Canader.

Partida dels Censals: partida de l’horta. Es tracta de terres donares originàriament en arrendament a cens. La modalitat “a cens” indica pagament anual per part de l’arrendatari. Tenim documentats en 1570 els Censals dels Frares de la Valldigna, els Censals d.en Rovira i els de Ternils.

Partida de la Coma: partida situada al sud de la població. El topònim ve, probablement del llatí CUMBUS i en la nostra zona fa referència a terra humida i massa compacta. Diu el refrany: és més roín que la terra de la Coma”. “Territori de la Coma de Cugullada” (1570).

Partida de la Febrera: partida de la l’horta. Probablement, el topònim és la feminització del cognom Febrer. Es documenta al segle XVI, “partida de na Febrera”. Segons Víctor Oroval, propietària del llinatge Febrer. A Carcaixent no el té documentat fins el 1623.

Partida de la Marjal: partida de l’horta. Situada entre el terme de la Pobla Llarga i les partides de la Serratella, la Pedrera, la Coma i la Sarguera. Està travessada pel barranc de Barxeta. “Marjal” és paraula àrab que s’aplica a terres humides o pantanoses. “Territori de la Marial” (1453). “La Marjal de Cugullada” (1570). “La Marjal” (1883).

Partida de les Marjaletes: partida de l’horta. El topònim es diminutiu de “marjal”, paraula àrab que s’aplica a terres humides o pantanoses. Està situada vora els barrancs de la Cubella i de Barxeta. El 1453 es deia de les Tretzenes “terres acensades a la tretzena part dels fruits” “Les Marjaletes o les Tretzenes” (1570). “Partida de les Marjaletes” (1719). “Les Marchaletes de Sant Roc” (1883).

Partida de Materna: partida que s’estén terme de Carcaixent i Alzira, a la qual pertany la major part. Hi havia una alqueria citada en el Llibre del Repartiment, ja despoblada en el segle XVI. És un topònim llatí que indica herència o possessió materna. “Partida de Materna (1626).

Partida la Muntanyeta: partida compresa entre el barri de la Muntanyeta, la partida dels Calciners i el camí del Realenc. Té el mateix nom que el barri.

Partida de la Parreta: partida de l’horta. Situada entre la Coma, la Volteta i el Xiular. El topònim fa referència a l’existència d’una parra. “Partida de la Parreta” (1505).

Partida de Passicos: partida de l’horta. Situada entre la Febrera, el Xiular, la Vintena, el Quadró i el Racó de la Pedra. Passicos és probablement un sobrenom. Està documentada al segle XVIII. “Partida de Pasicos” (1739).

Partida de la Pedrera: situada entre la Serratella, el Barranquet, la Coma i la Marjal. “Pedrera” indica lloc pedregós o lloc d’on s’extrau pedra. “La Pedrera” (1906). “ La Pedrissa d.en Barral (1505). “Los Pedrissos” (1570).

Partida del Pla: partida que limita amb les del Puig Gros, la Serratella i el barranc de la Font de la Parra. S’estén també per la Pobla Llarga i Rafelguaraf. És una zona plana al peu del Realenc i la Serratella.

Partida del Puig Gros: partida situada en els estreps sud-occidentals del Realenc. Limita amb les partides del Camí de la Font, el Pla i el Barranc de la Font.

Partida del Quadró: partida situada a l’horta. Limita amb les partides del Racó de la Pedra, Passicos i la Vintena. El topònim és un diminutiu de “quadra” unitat antiga de cultiu, i recorda una parcel•lació de terres de regadiu de forma quadrada. “Territori dels Quadrons” (1505). “Els Quadrons de Sant Sebastià (1570). “El Quadró” (1758).

Partida dels Quatre Camins: punt en què s’encreuen quatre camins: la cruïlla dóna nom a un barri i a una partida. “Partida dels Quatre Camins del Pla” (1726).

Partida del Racó del Bosquet: partida de l’horta. El racó del Bosquet i de la Maragua, ocupen una raconada formada per un meandre del Xúquer. Limita amb les partides de la Barqueta i del Racó de la Pedra. El topònim fa referència a l’existència d’una arbreda.

Partida del Racó de la Maragua: partida situada en un meandre del Xúquer, junt al racó del Bosquet. Està limitada pel riu, el camí de la Maragua i el dels Anouers o del Vall. La recorre el camí de l’Encisamer. Antigament era anomenat el racó de Selma (1739). Maragua és un antropònim.

Partida del Racó de Paquets: partida de l’horta. Raconada formada per un meandre del riu Xúquer. Està situada entre el racó del Bosquet, el de la Pedra i les Algoleges. S’hi arriba pel camí del Racó de Paquets. Paquets és un sobrenom del poble.

Partida del Racó de la Pedra: partida de l’horta. Situada al costa del riu. Al segle XVII es documenta un racó de la Pedra de Sant Sebastià en referència a una antiga ermita, que podria haver-se construït sobre una mesquita. “Racó de la Pedra de Sant Sebastià” (1653).

Partida del Racó de la Torreta o de la Torreta: partida situada en l’horta, en un dels meandres del riu Xúquer. Està travessat pel camí de la Torreta i el camí de Cassiano. Sembla que fa referència a una torre medieval anomenada “torre murada”. “Racó de la Torreta” (1800). “Alqueria de la Torreta” (1628). “Partida de la torreta o de Terra Murada (1727). “Partida de la Torreta” (1727).

Partida de Sant Antoni: partida situada entre el barri de les Barraques, la partida dels Calciners i el camí de la Font.

Partida de Sant Roc: partida situada al voltant de l’ermita del mateix nom. Allí estava ubicat l’antic poblat de Ternils, anterior als àrabs, que va ser abandonat al segle XVI a causa de les inundacions del riu. Només queda en peu l’ermita de Sant Roc. En 1758, partida de Sant Roch, sense més.

Partida de Santa Bàrbara: partida que comprén les terres del barri del mateix nom. Limita amb el barranc de Barxeta, la partida de Materna i la carretera d’Alzira a Xàtiva. “Territori de Santa Bàrbara” (1752).

Partida de la Sarguera: partida de l’horta. Limita amb el terme de la Pobla Llarga i les partides de la Marjal, la Coma, les Marjaletes i Benimaclí. El topònim és un col•lectiu de “sarga”, arbust semblant al salze però menys arbori, com una vimetera. “Partida de la Sarguera” (1570).

Partida de la Serratella: partida que limita amb la Pobla Llarga i les partides del Pla, el Puig Gros, el Barranquet i la Pedrera. Pren el nom del massís que es troba al mig de la partida. “Partida de la Serratella” (1570).

Partida dels Terços: partida de l’horta. Situada entre la Vintena, les Marjaletes, Benimaclí i el terme de la Pobla Llarga. El nom deu fer referència a les condicions d’explotació de la terra, consistent en el pagament del terç delme. “Els Terços de Torra Murada” (1485). “Els Terços de Terra Murada” (1570).

Partida del Teular: partida situada a l’horta. Limita amb les partides de Benivaire, el Toro, la Barqueta, la Febrera, el Xiular, la Volteta i els Censals. El nom ve de la fabricació de teules en aquell indret. “El Teular” (1505). “Els Teulars” (1570).

Partida del Toro: tros d’una partida d’Alzira que passà a Carcaixent per l’estrangulament d’un meandre del Xúquer. Està rodejada pel braç dessecat del riu, conegut com a “riu Sec”. Ve de la paraula llatina TORA “elevació”, terra d’al•luvió que sobreïx en altura respecte a la dels voltants, concepte que correspon a la morfologia d’aquest paratge. i és anterior als àrabs. La pronúncia és amb [ò]. Tora es l’única forma que llegim en el Llibre del Repartiment, on apareix repetidament en diverses adjudicacions. “En Tora huyt fanecades de terra olivar” (1507). “Raconada de Thora” (1507). El mateix any 1507, Azmet Çuleyme al. Barbeta ja té terra en “thora” i en “lo thoro”. Llavors trobem també un “loch del Toro” i el territori del Thoro o de Benibardeny”. Tora subsisteix durant més de dos segles fins que apareix alternant amb “toro”, forma que acaba per substituir-la totalment. En 1790 i en 1883 encara hom escriu en el títol de propietat alguna finca con situada a Tora. Tora i Toro es pronunciarien en el parlar local de forma molt semblant i l’analogia faria la resta en el procés de canvi.

Partida del Tossal: partida situada entra la partida del Barranc de la Font i el Pinar dels Flares. Hi ha una tossal aïllat que li dóna nom.

Partida de Vilella: partida que s’estén entre Carcaixent i Alzira. Apareix una alqueria “Vilella” al Llibre del Repartiment, que al segle XVI ja està despoblada i queda com a partida rural. És paraula llatina, anterior a la conquesta dels àrabs, diminutiu de ”vila”. “Partida de Vilella” (1458).

Partida de la Vintena: partida de l’horta. Eren terres que pagaven la vintena part de les collites per l’establiment o l’ampliació del reg al segle XV. Inclou el paratge de la Mota. La diferència entre Vintena Alta i Vintena Baixa té relació amb l’arribada de l’aigua de reg. “Partida de les Vintenes” (1494). “Les Vintenes de les Marjals d.en Rovira” (1570). “Les Vintenes” (1844).

Partida de la Volteta: partida de l’horta. Limita amb les partides dels Censals, Benivaire, la Coma, la Parreta, el Xiular, la Febrera i el Teular. La “volteta” és una revolta en el camí de la Volteta, que travessa la partida. Està documentada al segle XIX. “Partida de la Bolteta” (1844). “La Volteta” (1906).

Partida del Xiular: partida situada a l’horta. Podria ser una deformació de “joglar” > “giular”, persona que cantava i contava històries. Però és més probable que vinga de FISTULETUM “canyar de canyaferles”. Segons Víctor Oroval, de l’ofici d’un propietari destacat. De fet, tenim documentat un Pere, joglar d’ofici, habitador d’Alzira en 1248, i un Acen Maymó, “jutglar de Benimuslem”, en 1507. Un com aquests pogué ser l’epònim. “Territori del Juglar” (1570).


Extret de:
Onomàstica de Carcaixent per Víctor Oroval i Tomàs dins del X Col•loqui de la Societat d'Onomàstica Butlletí Interior, número XXIII 1986
Toponímia dels Pobles Valencians. Carcaixent. La Ribera Alta.
Aigües Vives Pérez Piquer.

dilluns, d’octubre 16, 2006

A ma uela

La tia Maria, ja ha fet 90 anys. Ja és més major que tots, sa mare va arribar als 86 anys, el seu home arribà als 82, la germana als 85.

Va nàixer el dia de la Mare de Déu d’Aigües Vives de 1917 a l’hort del Corder, en la partida de Vilella, límit amb el terme d’Alzira. La major de tres germans, i una germaneta més que va morir al poc temps de nàixer. Ha plogut molt des de llavors. Ha viscut, el final de la Restauració, la dictadura de Primo de Rivera, la II República, la Guerra Civil, tota la dictadura de Franco i l’actual democràcia.

Des de l’any 1929 té firmes dels comerciants per qui va treballar. Com no, totes les dones d’aquella època treballaven als magatzems de taronja, i ella no anava a ser menys, calia treballar molt per a viure en aquell temps.

Es casà amb el tio Eugenio “Tarragó” el 1943, acabada ja la guerra, i després que el seu futur marit tornara i viu, que ja és, de la Guerra Civil. Va tindre i té 3 fills.

Ja han passat molts anys d’això, ha vist créixer els seus fills, els fills s’han casat i ha vist créixer els seus néts. I quatre néts té, dos néts i dos nétes.

La tia Maria té una mà especial per a la cuina, com moltes dones majors. I encara hui, a la seua edat, té ganes de fer menjar per a tots. Deliciosos arrossos secs que fa a la cassola que té; magnífics salmorres que prepara tots els anys, pimentons durant tot l’any, quilos i quilos d’olives, adobades amb pebrella i fulles de llimera; “putxeros” de campionat, que trau a taula amb una font, que ja era de sa mare, que tindrà més anys que un camp; per als amants dels dolços, fa “tabolles” que ben pocs ja saben què són. Són trossos de carabassa, tallada, que prèviament s’han tingut dins d’un bany d’aigua i calç. Molt paregut a l’arrop i talladetes. I sense dubte, el plat per excel•lència de la seua cuina són els meravellosos pastissos de tomaca i pimentó o de bledes. Cada pastís d’eixos val mil duros!

Tenim documentats des del segle XVI, fins avui dia, tots els seus avantpassats per línea directa, dotze generacions amb la d’ella; i fins i tot, imaginem quines pugueren ser les tres generacions anteriors. A més, des del segle XIV hi ha documentats Garrigues a Carcaixent, que de segur foren avantpassats seus. Tots de Carcaixent.


Llargues vesprades a la vora del foc, escoltant i conversant, contant totes les seues vivències, totes les tradicions, totes les seues històries de la Guerra Civil, de l’home i de la família, dels pares i avis, del treball, de les taronges, de les herències, de les amistats i de la gent del poble, se’ls coneix a tots; tot això, adobat amb un bon entrepà de pa i oli sal i un trosset de pimentó en salmorra. Per què ens farem majors?

Moltes més coses podíem contar de la tia Maria. Una persona que no eixirà mai als llibres d’història, que no serà recordada per ser un personalitat famosa, que morirà amb dignitat al poble on va nàixer, al poble on va viure tota la seua vida, al seu poble, Carcaixent.

Història viva d’un poble, història viva d’una família, la tia Maria Garrigues és i serà una persona especial. Ací el meu xicotet homenatge.


Molts anys que visca, uela!

dissabte, d’octubre 14, 2006

Les campanes de Carcaixent

Parròquia de l’Assumpció de Nostra Senyora

Té les següents campanes:

1.- del Rellotge: és de l’any 1805, pesa uns 102 kg. i té un diàmetre de 56 cm.

2.- Josefa: fosa l’any 1912, té un pes aproximat de 119 kg. i un diàmetre de 59 cm.

3.- Sant Francesc de Paula: és de l’any 1943, pesa uns 159 kg. i mesura al voltant de 65 cm.

4.- Bonifàcia: és de l’any 1913, pesa 254 kg. i mesura 76 cm.

5.- Bonifàcia: és de l’any 1943, pesa 296 kg. i mesura uns 80 cm. de diàmetre.

6.- Bàrbara: és de l’any 1943, té 94 cm. de diàmetre i pesa uns 481 kg.

7.- Aigües Vives: és de l’any 1913, té 96 cm de diàmetre i 512 kg. de pes.

8.- Sant Joan Baptista: esta campana va ser lamentablement, refosa l’any 1990, l’original era del 1704. Pesa 858 kg. i mesura uns 114 cm. de diàmetre. L’epígraf del terç diu: AVE MARIA SIN PECADO CONCEBIDA / CHRISTUS VINCIT CHRISTUS REGNAT CHRISTUS IMPERAT CHRISTUS AB OMNI MOLO NOS DEFENDAT ANO 1704 / FUNDICION/DE/SALVADOR MANCLUS/C INDUSTRIA 27/VALENCIA /PASQVAL ALBELDA PERE ALBELDA / BERTHOMEU NICOLAV / JAVME GARRIGVES IVRATS / EL DOTOR JOSEPH COLOMINES RACIONAL / EL ODOTOR JOSEPH ALBELDE SINDICH / BERTOMEV GARRIGUES IVSTICIA / REFUNDIDA POR M I A 1.990/ I BAUTISTA, amb relleus de sant Joan Baptista, sant Pere i santa Bàrbara.

9.- Maria d’Aigües Vives: campana original de 1850, refosa l’any 1943. Té 133 cm. de diàmetre i 1362 kg. de pes.


Església de Sant Bartomeu de Cogullada

Santa Bàrbara: fou fosa l’any 1954, té 71 cm. de diàmetre, 207 kg. de pes

Nostra Senyora de la Salut: és de l’any 1803, pesa 235 kg. i mesura 74 cm. de diàmetre.


La Gran: va ser fosa l’any 1528 té un diàmetre de 82 cm., pesa 319 kg.

Església de Sant Antoni de Pàdua

Maria: és de l’any 1654, pesa 32 kg. i mesura 38 cm. de diàmetre.


Convent de Sant Francesc

Sants de la Pedra: va ser fosa l’any 1731, mesura 35 cm. de diàmetre i pesa 25 kg.

Sant Josep: és de l’any 1911, mesura 40 cm. i pesa 37 kg. Fou pagada per José Ribera Tarragó, pare de José Ribera García i germà de Julián Ribera Tarragó. Tal i com figura a la inscripció que porta.: D JOSE RIBERA TARRAGO VILLA 1911 SAN JOSE AÑO 1911


Col·legi de Maria Immaculada

Petra Antonia: és de l’any 1878, pesa 60 kg. i mesura 47 cm. de diàmetre.


Convent de les Dominiques

Triplet: de l’any 1903, pesa 13 kg. i mesura 28 cm. de diàmetre.


Església de Sant Francesc de Paula

Triplet: és de l’any 1912, mesura uns 56 cm. de diàmetre i pesa 102 kg.


Convent d’Aigües Vives

Nostra Senyora d’Aigües Vives: de l’any 1946, pesa 77 kg. i mesura 51 cm. de diàmetre.



http://campaners.com/

diumenge, de setembre 17, 2006

Documents oficials


Carné de afiliación a UGT



Salvoconducto


Carné de afiliación a Izquierda Republicana



Federación de Trabajadores de Municipios de España



Certificado de Trabajo



Carné de afiliación CNT

Documents Gràfics (II)


Inauguración de la estatua de Julián Ribera



Degustación de la primera Cocacola en el pueblo. Colegio Ave María,
regentado por los Hermanos de La Salle


Vista desde el campanario



Mercado en construcción




Falla 1934




dissabte, de setembre 16, 2006

Documents Gràfics (I)

Coronación Virgen de Aguas Vivas


Autobús Carcagente Alcira


Interior del Casino Carcagentino, actual Peña Deportiva.

Calle Julián Ribera, inauguración del pavimento.


Boceto de la Primera Falla de Carcagente

Teatro Apolo


Construcción del Almacén de Ribera


Almacén de Ribera desde el otro lado de las vías. Postal fechada el 27 de enero de 1909



dilluns, de setembre 04, 2006

Corpus a remulla

Quan passeu pel carrer Santa Anna, trobareu el col·legi dels frares franciscans. Si teniu l’ocasió d’alçar un poc el cap, veureu a la façana de l’antiga casa dels Boscà, un baix relleu. Què simbolitza? Què fa això allí?

Doncs, commemora un fet ocorregut l’any 1656. Passava la processó del Corpus, per allí mateix, quan de sobte, una forta tronada va obligar a refugiar-se a tots els clergues que portaven el Santíssim a la casa dels Boscà.

El relleu està realitzat amb gran realisme i molt de moviment. En primer pla, cobrint els dos costats, figuren un grup de músics. Al centre es troben els propietaris de la casa, Martí Boscà i Sancho i Magdalena Rubió i Armengol, amb un jove postrat entre ells. El senyor, vestit a la antiga usança, té la mà dreta damunt del pit, mentre a l’altra sosté un brandó. La senyora es cobreix amb una toca i una mantellina. Al fons, clergues que rodegen la custòdia i molta altra gent.

Martí Boscà i Sancho, ciutadà, nascut a Carcaixent el 1613 i mort el 1670, fou pare de Martí Boscà i Rubió (1660-1735) i dels canonges Joan Boscà i Rubió (1647-1707) i Francesc Boscà i Rubió (1649-1726). El primer, fundador de l’Hospital de pobres malalts. Llegà tota la seua fortuna en favor de la beneficència local el 1735. Gràcies a això, es construí un hospital, que hui dia és el Conservatori “Mestre Vert” de Carcaixent. Es casà en primeres núpcies amb Margarida March, ien segones amb Teresa Gramage Calatayud.


La inscripció que rodeja el baix relleu diu textualment:

"XPº (JESUCRISTO) SAC(RAMENTA)DO EN PROCES(SIÓN) DIA DE CORPUS ENTRÓ EN ESTA CAS(A) DE LOS BOSCÁS (L)LOVIENDO ANN(O) 1656"



BIBLIOGRAFIA


Els carrers i les places de Carcaixent. Història i annecdotari
Bernat Daràs Mahiques
Ajuntament de Carcaixent, 2007

dijous, d’agost 31, 2006

Els fumerals de Carcaixent



Passejant pel nostre hem trobat unes construccions ben curioses. Són els anomenats fumerals o ximeneres:


Fumeral de Casa Garcia o Cucala: es troba a la partida de Sant Antoni. Construït entre el 1890 i el 1910. Era el fumeral d’un motor de rec.


Fumeral de l’Hort de Casablanca: es troba a la partida del Camí de la Font. Construït entre el 1890 i el 1910. Era el fumeral d’un motor de rec.


Fumeral de l’Hort del Baró: es troba a la partida de la Sarguera. Construït entre el 1890 i el 1900. Era el fumeral d’un motor de rec.


Fumeral de l’Hort de Santa Àgueda: es troba a la partida dels Abrells. Construït entre el 1888 i el 1898. Era el fumeral d’un motor de rec.


Fumeral de l'Hort del Gallero: es troba a la partida del Puig Gros. Construït entre el 1890 i el 1910. Era el fumeral d’un motor de rec.


Fumeral de l’Hort de Donat: es troba a la partida de la Serratella. Construït vers el 1900. Era el fumeral d’un motor de rec.


Fumeral de l'Hort de Canelles:
es troba a la partida de la Serratella. Era el fumeral d'un motor de rec.


Fumeral del Molí de l’Empedrat: es troba al barranc de Barxeta. Construït vers el 1900. Era el fumeral industrial d’un molí.


Fumeral de la FESA: es troba al barranc de Barxeta. Construït entre el 1945 i el 1950. Era el fumeral de l’antiga FESA, avui fàbrica de la Schweppes.


Fumeral de la DAVSA: es troba a l’antiga fàbrica d’essències de Don Pablo Journet. Construït vers el 1950. Era el fumeral industrial d’una fàbrica.

Eixint de Carcaixent, cap a la Barraca d’Aigües Vives, ja entrats en terme d’Alzira, trobem diversos fumerals, com són els de l’Hort de Peralt, el de Bru, etc.

No fa gaire temps, se’n va enderrocar un al polígon industrial de Carcaixent. Era el fumeral del Rajolar. Què va fer per acabar així?


Per a més informació consulteu el Sistema Valencià d’Inventaris, dins del Web de la Conselleria de Cultura, Educació i Esport de la Generalitat

http://www.cult.gva.es/dgpa/

dissabte, d’agost 26, 2006

Fotos d'horts III

Hort de Crespo

Hort de la Pontasguera

Hort de Roch

Hort de Creïlla

Hort del Baró

Hort de Molins

Fotos d'horts II

Hort dels Galls

Hort de Santa Rosa

Hort de Tudela

Hort del Pont

Hort de Santa Anna

Hort del Ric

Hort de l'Ermita

Hort d'Escandell

Hort dels Viles

Fotos d'horts I

Hort de Boquera

Hort de la Solera

Hort de Galindo
Hort d'Artaix

Hort de Campà

Hort d'Andom

Caseta de Corio el Pareàngel