dimecres, de maig 04, 2022

Billetes locales de la Guerra Civil, Carcaixent 1937 (por Luis Garcia)

El Papel moneda municipal. Billetes locales de la Guerra Civil, Carcaixent 1937 (por Luis Garcia)

Las razones de la emisión de papel moneda municipal

Desde el mismo momento en que empieza la Guerra Civil el Gobierno de la República se ve en la obligación de intervenir la economía, dando órdenes al Banco de España para que retirase del mercado el circulante monetario de oro y plata. Entonces existían en España monedas de oro de 100, 25 y 20 ptas; de plata de 5, 2, 1 y 0,5 ptas. En realidad la República precisaba comprar armas en el extranjero, así como toda una serie de bienes imprescindibles para subsanar las deficiencias del país en un momento tan complicado, pero la inflación galopante que empezó a sufrir la peseta, debido al conflicto, convertía a nuestra moneda oficial (el papel moneda) en poco apetecible para los intercambios con otros países. Las adquisiciones internacionales habría que pagarlas en monedas de oro o plata, o lingotes de estos metales de las reservas que guardaba el Banco de España, pero no con papel o billetes cuyo valor, en ese momento incierto, dependía de lo que pudiera pasar en la Guerra.

La retirada de las monedas de oro y plata por el Banco de España, y el desgaste que ya sufrían las de cobre o bronce (de 10, 5, 2 y 1 céntimos), algunas de las cuales llevaban circulando más de sesenta años, hizo imposible la compra en tiendas y comercios al desaparecer la moneda fraccionaria. Los billetes del Banco de España que circulaban en 1936 eran de 1000, 500, 100, 50 y 25 ptas. En 1938 aparecerían abundantes de 10, 5, 2, 1 y 0,50 ptas. Pero ya llegaron tarde. Entre octubre de 1936 y febrero de 1938, los municipios, en una especie de euforia descentralizadora, se habían convertido en entes emisores de moneda, o sea, que habían adquirido una competencia que correspondía por ley al Estado. Esta posibilidad arrancó a raíz de un decreto del Ministerio de Hacienda del 13 de octubre de 1936, que autorizaba al Banco de España a expedir certificados de plata. La emisión de vales quedó respaldada por otros decretos de 10 de enero y 23 de febrero de 1937.

No obstante, la República no vio bien estas prácticas incontroladas y desde un primer momento quiso reconducir la situación, pero hasta que la Fábrica de Moneda de Valencia no funcionó y empezó a producir moneda fraccionaria en abundancia (5, 25 y 50 céntimos y 1 pta), fue imposible. Finalmente el 7 de febrero de 1938 el Gobierno de la República prohibió tajantemente la emisión de nuevos vales o billetes locales, condenando con fuertes penas a los ayuntamientos o entidades que contraviniesen la nueva normativa. Los existentes dejaron de tener valor a partir de 28 de febrero de 1938, fecha en la que empezaron a ser recogidos y canjeados por las autoridades locales y comarcales.

Durante la Guerra Civil española, en la zona republicana, uno de los principales problemas de la vida cotidiana a partir de octubre de 1936 fue la falta o escasez de moneda fraccionaria para el comercio diario, que obligó a emitir billetes y vales locales desde los consejos municipales de un sinfín de localidades.

La causa principal que empujó la emisión de esta moneda de necesidad fue desaparición de las monedas en circulación de cobre, plata y oro , ya que fueron acaparadas como valor seguro por parte de la administración, los comerciantes y las familias debido al panorama inestable que imperaba y el futuro incierto que les esperaba una vez finalizada la Guerra Civil.

Sin embargo debido a la carencia de moneda fraccionaria en el sistema de comercio, este entro en caos. Por esta razón se extendió el uso del papel para la moneda fraccionaria, ya que la material prima y maquinaria, con una simple imprenta se podían imprimir infinidad de estos dada la elevada demanda.

En la Comunidad Valenciana casi todos los consejos municipales emitieron billetes, incluido la ciudad de Alicante, que estaban garantizados por los depositarios municipales. Los billetes municipales cumplían los requisitos legales de cualquier billete y las tesorerías municipales los controlaban.

La mayoría de los consejos municipales emitieron papel moneda municipal a pesar de la prohibición expresa de los gobernadores civiles. Las autoridades municipales de las ciudades de Valencia y Castellón acataron la autoridad y se encuentran entre las pocas ciudades de la España republicana que no emitieron moneda de necesidad

Para retirar de la circulación las monedas de necesidad, de entidades regionales, locales y particulares el Ministerio ordenó el 6 de enero de 1938 la recogida en el plazo máximo de de un mes de todas las emisiones de vales, bonos, billetes o monedas que no hubiesen sido hechas por el tesoro Publico o por el banco de España. Después de dicho plazo no podrían circular ni podrían entregarse como cambio ni en pago de mercancías.

El proceso resulto mas lento de lo previsto, ampliándose el plazo hasta el 26 Febrero de 1938. y ya el 11 de mayo se dispusieron medidas sancionadoras contra quienes utilizasen moneda distinta a la del estado en sus operaciones comerciales.

A pesar de ello, hubo ciertas resistencias en obedecer aquellas órdenes, y una parte mayoritaria de moneda local, continuó circulando hasta finales del año 1938.

En la Ribera Alta los billetes generalmente son de tipo cartoncillo, diseño austero correspondiente a la época haciendo todos ellos honor a la denominación de billete de necesidad.

El municipio de Carcaixent emitió 4 series diferentes con los valores de 25, 50 céntimos y una peseta en 1937.

Los grabadores se recrearon en el diseño, mostrando iconografía local, “la naranja” (cuna de la naranja) en el anverso y las escaleras del parque de Navarro Darás en el reverso, haciendo referencia al esplendor arquitectónico de principios del siglo XX, derivado del comercio de seda y la intensa actividad citrícola, sobre la leyenda “CARCAGENTE”.

Todos los billetes presentan un mismo diseño y tamaño, variando solamente el color de los diferentes valores para facilitar así la diferencia en las transacciones diarias.

Las medidas aproximadas de los billetes son de ….. X ….. milímetros dependiendo del tipo de corte.

Todas las emisiones disponían de un número de serie en el reverso, el cual nos sirve como indicador para realizar una aproximación de su tirada y por ende su rareza.

De la muestra aleatoria de billetes examinados concluyo en lo siguiente:

1) Las tiradas aproximadas de cada billete fueron las siguientes;

25 céntimos 60.000 unidades (ambos tipos incluidos).

50 céntimos 30.000 unidades.

1 peseta 20.000 unidades.

2) Total en valor facial emitido:

Total:

15.000 + 15.000 + 20.000 = 50.000 pesetas (300 euros).

3) Existen dos tipos de billete de 25 Céntimos con tinta roja o naranja. Los ejemplares en rojo son más comunes.

Ejemplar rojo  

Ejemplar Naranja

 

25 Céntimos 1937 Rojo serie 011829


25 Céntimos 1937 Rojo serie 035673







25 Céntimos 1937 Naranja serie 033468



25 Céntimos 1937 Naranja serie 048169



50 Céntimos 1937. serie 021610

50 Céntimos 1937. serie 024952



50 Céntimos 1937. serie 026737



1 Peseta 1937. serie 005360


1 Peseta 1937. serie 017965



Falso de época. Copia a mano


Vale moneda


Webgrafia:

http://www.oocities.org/es/arhelo/origen.htm

http://www.cronistasoficiales.com/?p=14992

http://www.habilitados-nacionales.com/otro/papel-moneda-municipal/


Tiradas aproximadas de cada billete

25 céntimos 60.000 (ambos tipos incluidos)

50 céntimos 30.000

1 Peseta 20.000

dilluns, de març 07, 2022

Els Salom de Carcaixent


Foto: © heraldicahispana 1996-2022

[…] Asimismo con la propia citación, y en virtud del auto de la Sala, por don Miguel Pajaron escrivano de la Camara del Crimen de esta Real Audiencia, se libró certificación con inserta de los autos de ydalguia seguidos por Miguel Salom, que tomaron principio en cinco de diciembre del año mil seiscientos cinquenta y tres ante la justicia de Carcagente, por los quales resulta, que en virtud de las deposiciones de los testigos producidos por dicho Salom, se dio sentencia por la justicia de la misma villa de Carcagente, por la que atendiendo, que sus padres, y demás ascendientes por parte de padres y madres havian sido cristianos viejos, sin raza, macula, ni descendencia de moros, judíos, ni otra secta, y que las familias de Salom, Talens, Garrigues y Albelda de quien descenderían, serian familias y linages antiquísimos, que quedaron en la villa de Carcagente quando el Señor Rey Don Jaime el Conquistador ganó este Reyno de poder de moros, y les concedió a los de dicha villa, y demás lugares que quedaron en la huerta del Cent entre otros cavalleros, e hijosdalgo, hasta el número de cien hombres, estableciéndoles muchas tierras en dicha huerta del Cent, que hoy es termino de Carcagente, y que los de dichas familias siempre han sido tenidos por descendientes de dichos conquistadores de dicho Reyno, y por buenos hidalgos, como consta por las deposiciones de los testigos fidedignos mayores de toda excepción, y tal seria fama publica de dicha villa por todos los que les conocieron, resultando ser verdad todo lo dicho, lo declaró dicha justicia a favor de dicho Salom en la propia conformidad, y que las dichas familias de Salom, Talens, Garrigues y Albelda, serian antiquísimos descendientes de los cien hombres cavalleros hijosdalgo, que el Rey Don Jaime después de la Conquista del Reyno de Valencia dexó en la huerta de la acequia del Cent, termino de Carcagente […]

Executòria del plet seguit en la Reial Audiència entre Don Leonardo Talens de la Riba i el fiscal de Sa Magestat sobre la declaració d'hidalguia. Any 1786
ARV. Catàleg de la serie reial de Justícia, 2072, año 1786, V-809, fol. 1, quadern 12)
Miquel Salom i Talens (Carcaixent, 1604 - Carcaixent, 1676). Fill de Joan Salom i Timor i Maria Anna Talens i Canut. Net de Bartomeu Salom i Elionor Timor. Besnet de Pere Salom. Es va casar el 23 d'agost de 1628 amb Margarida Casanoves i Fluvià (1600-1631). Va tindre una filla:
1 Josepa Maria Rosa Salom i Casanoves (1629-1631)
I casat en segones núpcies el 22 de juny de 1633 amb Maria Garrigues i Albelda (Carcaixent, 1611 - Carcaixent, 1653). Va tindre nou fills:
1 Miquel Joan Josep Salom i Garrigues (1634-) casat amb Apolonia de las Heras Reyes l’any 1663.
2 Elisabet Joana Salom i Garrigues (1636-1678) casada amb Pasqual Noguera i Albelda l'any 1671.
3 Francesc Salom i Garrigues, lo Camús (1639-1707), casat amb Maria Pavia i Carbonell l'any 1662. En segones núpcies amb Esperança Albelda i Esteve l'any 1664. I, en tercer núpcies, amb Esperança Garrigues i Serra l'any 1682.
4 Maria Paula Salom i Garrigues (1642-)
5 Josepa Joaquima Agustina Salom i Garrigues (1643-)
6 Pere Joan Salom i Garrigues, lo Galan (1646-1706), casat amb Josepa Merí i Torres l’any 1675.
7 Agustí Joan Salom i Garrigues (1649-)
8 Martí Didac Salom i Garrigues (1651-) casat amb Maria Martínez i Jornet l'any 1683.
9 Francesc Miquel Salom i Garrigues (1654-)
En la peita de Cogullada de 1432: Mateu Salom i la pubil·la de Pere Salom
En el Morabatí de Cogullada de 1433: Mateu Salom, major, i Mateu Salom, menor
En el Morabatí del Toro de 1501: Francesc Salom
En el Morabatí de Carcaixent de 1501: Pere Salom
Entre els veïns de Cogullada en 1505: Mateu Salom
En el Morabatí de Carcaixent de 1572: Bartomeu Salom, la viuda na Saloma i Pere Salom
Justícies i alcaldes de Carcaixent (i algun més que igual ix més avant)
Pere Salom, justícia l'any 1581
Pere Salom, justícia l'any 1588
Francesc Salom Talens, alcalde ordinari segon l'any 1745
Josep Salom Talens, alcalde ordinari segon de l'any 1751
Álvaro Salom Talens, alcalde ordinari primer de l'any 1781
Josep Salom Aparici, alcalde ordinari segon de l'any 1785
Álvaro Salom Palau, alcalde ordinari primer de l'any 1801
Josep Salom Albelda, alcalde constitucional primer l'any 1822
Bernardo Salom Gimeno, alcalde de 1946 al 1948
Paco Salom Salom, alcalde de Carcaixent des de l’any 2015

dilluns, de gener 31, 2022

Els Piera de la Barraca

Els monjos agustins del convent d’Aigües Vives arrendaven les terres del seu domini a llauradors de pobles veïns. Una de les primeres famílies, sinó és la primera família, que s’establí definitivament a la Barraca fou la família Piera. 

Francesc Piera i Frigola, fill de Francesc Piera i Caterina Frigola es va casar a la Col·legiata de Gandia el 9 de setembre de 1669 amb Josepa López. Els seus fills i nets, batejats a Gandia, seran els primers colons de la Barraca del convent.

En concret, Josep Piera i López, llaurador, nascut a Gandia el 17 de gener de 1676. Casat a la capital de la Safor amb Maria Francesca Pegós i Moreno el 24 de març de 1697. I, molt probablement, casat en segones núpcies abans de 1715 amb Josepa Ahuir. La primera notícia que tenim de Josep Piera a Carcaixent és en el soterrar d’una filla seua que morí albada l’any 1717. Després el trobem a Tavernes de la Valldigna i novament a Carcaixent. Va fer testament davant del notari Francesc Josep Bernabeu el 27 de novembre de 1740. I fou soterrat el 29 d’octubre de 1744 a l’església del convent d’Aigües Vives vestit amb l’hàbit de Sant Agustí.

A partir de 1722, un dels seus fills, Josep Piera i Pegós, nascut a Gandia el 7 de juny de 1698, també s’estableix a la Barraca, provinent de Tavernes de la Valldigna, poble on havia casat l’1 d’agost de 1720 amb Vicenta Pla i Ahuir (Bellreguard, 1697 – la Barraca d’Aigües Vives, 1774). Josep Piera i Pegós va fer testament davant el notari Francesc Josep Bernabeu el 8 d’octubre de 1756. Fou soterrat el 10 d’octubre en l’església del convent amortallat amb l’hàbit de Sant Agustí.

Un altre germà, Mariano Piera i Pegós es casà el 23 de gener de 1732 en la parròquia de l’Assumpció de Carcaixent amb Josepa Maria Perales i Vila i també s’establí a la vall d’Aigües Vives. 

La descendència de fills barons dels Piera farà que es multipliquen, quasi exponencialment, les persones amb este cognom a la Barraca d’Aigües Vives a finals del segle XVIII i durant tot el segle XIX.

Els colons van aconseguir dels monjos l’any 1786 el domini útil de terres no conreades, així com uns solars per a la construcció de cases. La comunitat agustina va aprovar la formació d’una nova població l’any 1787 amb unes condicions molt dures. Nou anys després, el 12 de desembre de 1796, es firmà una concòrdia entre els agustins i els colons que establia els capítols de nova població i fundava el llogaret amb el nom de Santa Maria d’Aigües Vives. Encara que sempre s’ha conegut, també en la documentació del convent, com la Barraca o la Barraca d’Aigües Vives, tal com indica el professor i cronista, Eugenio Garcia Almiñana.

Els noms dels pobladors eren:

Tomasa Canals i Talens, viuda d’Agustí Piera i Pla, major. Va nàixer a Carcaixent el 22 d'abril de 1744. Filla de Vicent Canals i Carbonell i Mariana Talens i Pérez. Es va casar el 10 de març de 1763 amb Raimundo Martínez Ramos, de Carcaixent. D’este matrimoni van nàixer quatre fills: Mariana (1764), Agustí (1766) i Mariana (1768). I en segones núpcies va casar el 19 de setembre de 1775 amb Agustí Piera i Pla, major, llaurador, habitador de la Barraca d’Aigües Vives. D’este matrimoni consten batejats a Carcaixent, entre altres: Francesca (1777), Antoni Vicent (1779), Agustina Maria (1783), Maria Antònia (1786). Va fer testament el 30 de maig de 1805 davant el notari Josep Tomàs Rubió. Morí el 21 de juny de 1805.

Alexandre Grau i Piera. Va nàixer a Tavernes de la Valldigna al voltant de 1760. Fill de Francesc Grau i Meló i Teresa Piera i Pla. Es va casar el 13 de desembre de 1786 amb Mariana Martínez i Canals, de Carcaixent. Consten batejats huit fills d’este matrimoni: Vicent Romuald (1788), Miquela Gaetana (1790), Ramona (1793), Alexandre (1797), Doménec (1799), Agustina (1802), Antoni (1806) i Josep (1810). Morí el 5 de març de 1826.

Josep Montagut i Sanchis. Va nàixer a Carcaixent el 19 de març de 1768. Fill de Salvador Montagut i Martínez i Tomasa Sanchis es va casar el 19 de juliol de 1789 amb Tomasa Piera i Tur. D’este matrimoni van nàixer deu fills: Vicenta Maria (1791), Blai i Benet Tomàs (1794), Vicenta Maria (1795), Tomasa Maria (1798), Tomàs Pasqual (1800), Rita (1803), Josep (1804), Rita (1807) i Josepa Maria (1809). Morí el 25 de juny de 1841.

Maria Tur i Giner, viuda de Vicent Piera i Lahuerta. Va nàixer a Tavernes de la Valldigna cap a 1750. Filla de Francesc Tur i Escrivà i Maria Giner i Fons. Es va casar al voltant de 1769 amb Vicent Piera i Lahuerta, llaurador, habitador de la Barraca d’Aigües Vives. D’este matrimoni consten nou fills batejats a Carcaixent: Tomasa Maria (1769), Alexandre (1772), Vicenta Maria (1775), Mariano (1777), Maria Manuela (1780), Mariana (1782), Rita Maria (1785), Vicent Joan (1788) i Maria d’Aigües Vives (1789). Va fer testament el 16 de novembre de 1821 davant el notari Tomàs Albelda. Morí el 22 d'abril de 1822.

Vicent Escrivà i Llobell. Va nàixer a Teulada el 9 de juny de 1768. Fill de Vicent Escrivà i Bertomeu i Caterina Llobell i Aparici. Es va casar a Teulada l'any 1782 amb Vicenta Llopis Ronda. Foren pares de Vicenta Maria (1790), Gregori Pasqual (1792) i Josep Antoni (1796). Va morir el 19 de setembre de 1838.

Ignàsia Corts i Piera, viuda de Josep Piera i Pla. Va nàixer a Benifairó de la Valldigna cap a 1720. Filla de Bernat Corts i Josepa Piera. Es va casar al voltant de 1755 amb Josep Piera i Pla, llaurador, habitador de la Barraca d’Aigües Vives. D’este matrimoni consten nou fills batejats a Carcaixent: Salvador (1759), Maria Vicenta (1761), Antoni (1763), Josep (1765), Josepa (1767), Agustí Josep (1769), Mònica (1772), Agustí (1774) i Ignasi (1779). Va morir intestada el 22 d’abril de 1800.

Agustí Piera i Corts, de Josep. Va nàixer a la Barraca d’Aigües Vives el 21 de juliol de 1774. Fill de Josep Piera i Pla i Ignàsia Corts i Piera. Es va casar el 7 de febrer de 1796 amb Anna Maria Fogués i Gomis, de Carcaixent. D’este matrimoni consten dos fills batejats a Carcaixent: Josep Agustí (1796) i Vicent (1799). Va morir el 30 de juliol de 1813. 

Josep Piera i Corts, menor. Va nàixer a la Barraca d’Aigües Vives el 9 de setembre de 1765. Fill de Josep Piera i Pla i Ignàsia Corts i Piera. Es va casar amb Beneta Ferrer i Corts, de Simat de la Valldigna, al voltant de 1790. Fills d’este matrimoni van ser: Josep Vicent (1790), Silvestre Josep (1791), Antoni (1794), Beneta Josepa (1796), Josepa Maria (1799), Josep Vicent (1800), Maria Ignàsia (1803), Maria (1806), Francesc (1808), Roc (1810) i Maria (1814). Morí el 8 de gener de 1844.

Salvador Piera i Corts. Va nàixer a la Barraca d’Aigües Vives l'11 de juliol de 1759. Fill de Josep Piera i Pla i Ignàsia Corts i Piera. Es va casar al voltant de 1780 amb Josepa Martínez i Serra. A la parròquia de l’Assumpció consten registrats set batejos dels fills d’este matrimoni: Salvador (1780), Caterina (1787), Josep Francesc (1789), Josepa Maria i Joaquima Antònia (1791), Agustí (1794) i Josepa Maria (1798). Morí el 27 d'octubre de 1802.

Ignasi Piera Giner. Va nàixer a la Barraca d’Aigües Vives el 17 de gener de 1763. Fill d'Ignasi Piera i Pegós i Maria Giner i Fons. Es va casar abans de 1789 amb Vicenta Maria Canet Ferrer, de Simat de la Valldigna. A Carcaixent consten els batejos de nou fills: Maria Beneta (1789), Tomasa (1791), Ignasi (1794), Pasquala Maria (1798), Margarida (1800), Pere (1802) i Tomasa (1805). Va morir el 15 de desembre de 1831.

Benito Chorro i Fayos. Va nàixer cap a 1763 a Simat de la Valldigna. Fill de Felip Chorro i Ignàsia Fayos. Es va casat al voltant de 1785 amb Josepa Montagut, de Barx. Fills d’este matrimoni son: Felip i Josepa, així com els que consten batejats a Carcaixent: Josep Ignasi (1797), Pere Josep (1799), Agustí (1802), Mariana (1804), Vicent (1806), Mariano (1809) i Joan Batiste (1815). Va morir el 24 de desembre de 1846.



diumenge, de gener 30, 2022

Els Vernich de Carcaixent

El cognom Bernich, escampat per Catalunya i la ciutat de València, es va convertir en Vernich només aveïnar a Carcaixent. I molta culpa d’això la tingueren els rectors de la parròquia i els escrivans de l’època.

Bartomeu Bernich era un mercader, oriünd del principat de Catalunya, molt probablement de la vila de Lloret de Mar. A principis del segle XVII el trobem ja a la ciutat de València.
El 25 juny de 1616 va formar una societat per la qual establia una botiga a Carcaixent, juntament amb el mercader català Joan Roger, acte firmat davant del notari Domingo Gamieta.
Esta societat tan sols va durar uns mesos, ja que el 28 de novembre de 1616 els dos mercaders signaren una concòrdia per la qual cancel·laven la companyia. Bartomeu Bernich se’n faria càrrec dels drets i obligacions d’este negoci i eximia Joan Roger de tots els deutes.
Antoni Pau Bernich i Pujades, fill de Bartomeu Bernich i Donisa Pujades se’n va fer càrrec de la botiga. Va casar l’any 1623 amb Maria Anna Gil i Llopis. A partir d’ací canvia la grafia de Bernich per Vernich. Morta la seua primera esposa, l’any 1629 va contraure matrimoni amb Maria Albelda i Domínguez. Morí intestat l’any 1640.
Tots els Vernich de Carcaixent descendeixen d’este matrimoni i, en concret, dels seus fills Bartomeu i Josep Vernich i Albelda.
El llinatge Vernich compta amb jurats i alcaldes de Carcaixent:
• Bartomeu Vernich i Albelda va ser jurat en 1675-1676 i jurat en cap l’any 1694.
• Francesc Talens i Vernich va ser alcalde en 1783 i 1793.
• Pasqual Vernich i Amador va ser alcalde entre 1832 i 1833.
• Manuel Talens i Vernich va ser alcalde entre 1875 i 1881.
• José Vernich i Gascó va ser alcalde entre 1912 i 1913.
• Juan Sebastià i Vernich va ser alcalde en 1939.
• Juan Bautista Vernich i Garrigues va ser alcalde entre 1962 i 1971.
• Pasqual Vernich i Talens va ser alcalde entre 1991 i 1994.

APCCV. Protocol notarial de Lluís Joan Cavero 1616, sign. 19.459

La concòrdia pels forns de coure pa

L'any 1704 a Carcaixent no existia la rivalitat actual entre el forn de Laura i el forn de Senabre.

Però teníem un problema entre el convent de Santa Maria de la Valldigna, propietari del quatre forns de coure pa arrendats i la vila de Carcaixent que tenia una fleca arrendada.
Pareu atenció la quantitat de paraules valencianes en perill d'extinció sobre el pa i els forns:
Mostassaf: funcionari municipal que tenia al seu càrrec vigilar i contrastar els pesos i les mesures, sancionar els infractors, comprovar la bona qualitat dels aliments i els seus preus, entre altres coses.
Fleca: forn de pa, botiga on venen pa.
Puja: quantitat de pa que es paga al forner per la feina i materials.
Taleca: bossa ampla i curta, de tela basta, on es tenen o es transporten cereals, llegums o altres coses.
Mestall: mescla de diferents espècies de cereals, sobretot de blat i dacsa o de blat i ségol.
Sedàs: utensili consistent en una tela clara muntada en un cércol, que servix per a separar les parts més grosses de les més fines d'una matèria pulverulenta o granular.
Per a solucionar-ho, els síndics de les dos parts van signar el 4 de juliol de 1704 a València la concòrdia següent:
«Dicti die et annio dei nomine amen
Noverint universis quod Nos Admadum Reverendus Pater Joannes Baptistat Fabregues pher ordinis Divi Bernardi tamquam syndicus Regii Conventus Virginis Mariae de Valldigna ut de meo speciali syndicatu constat instro recepto per Franciscum Marti notarium vigessimo quarto die mensis januarii anni millessimi septingentessimi tertii ex una et Josephus Albelda medicina Doctor tamqua syndicus villae de Carcaixent ut de meo speciali syndicatu consta instro recepto per Petrum Garrigues not. dictae villae vigessimo quarto die mensis junii proxime dimissie altera partibus.
Attes y considerat que ab escriptura de dihuit de octubre del any mil setcents y tres lo syndich del Real Convent de Nostra Señora de Valldigna fermá de dret com a señor dels quatre forns de coure pa que y a en la dita villa de Carcaixent de estar en la quieta y pacifica possessió inmemorial de arrendar dits forns ab los pactes y preus a dit Real Convent ben vists cohent en dits forns tot lo pa de tots generos dels vehins de dita villa les cassoles y tot lo demes comestible y respectant a forn cobrant sos arrendadors y forners el estipendi pucha y drets de tot lo pa y de totes les demes cosses que es cohuen en dits forns de les persones de qui son, ço es del pa de forment de cada trenta rollos hu y no aplegant a trenta tambe hu mes chich, y del pa de mestall de vint y cinch rollos hu y no aplegant al mateix respecte que del pa de forment. En lo pa de daxa asoles de vint rollos hu y no arribant a vint al respecte. En lo pa de sevada en la mateixa forma que del de daxa y del pa de oli ara sien rollos, coques, o altre qualsevulla que entra oli en la pasta de vint hu y no arribant a vint en la mateixa forma sobredita venent los dits arrendadors y forners lo pa, coques y demes que tenen y cobren de dites puches publica y palesament en dits forns y fora de ells a la menuda o, en junt y con los ha paregut: Y respecte de les cassoles, perols, pasticeres, greixoneres y demes cosses que es cohuen en dits forns, ara sia de carn, peix, hortalissa, arros y demes cosses de p[res]ent y de temps inmemorial sempre han cobrat y cobren dits arrendadors y forners un diner per a cascuna de dites cosses, o dos y haventse evocat dita causa a la Real Audiencia es comete al Magnifich Joseph Garcia de Assor Generós al p[res]nt peritissim regent per lo qual se feu la provissió de recipiatur informatio y rebuda esta fonch admesa dita ferma de dret y prestada la caució acostumada la qual es notificá a Vicent Clua not. sindich de la dita vila de Carcaixent per lo qual foren possades rahons dins la dilació.
Attes etiam que ab altra escriptura de vint y tres de nohembre dit any lo syndich de la dita vila de Carcaixent procurador de Jaume Talens ciutada mustassaf de dita vila tambe fermá de dret per dita Real Audiencia de estar en la possessió inmemorial de tenir dita vila fleca, o panaderia arrendant aquella y no trobant arrendador tenirla en administracio y de prohibir y vedar a qualsevols persones encara que fossen forners de forns de coure pa situats en dita vila que no pastassen ni venessen pa a la menuda ni que tinguessen en sa cassa dits forners taleques de farina, pasteres de pastar, sedassos ni altre genero de recaptes per a sendre y pastar permetent tan solament als dits forners lo vendre lo pa de pucha a quarterons y migs quarterons, que seria a raho de nou lliures de pes de pa cascu de manera quede quatre lliures y miga que seria lo mig quarteró en avall sempre hauria prohibit dita vila vendre el pa de les puches per medi dels mustassafs a dits forners eixecutant als contrafahents la pena de seixanta sous cobrantla ajustantla o, remetentla conforme els hauria paregut y tambe estaria en la dita possessió de possar preu o posturar al pa que es venia en dits forns y donat for per a que es vena prohibint als forners que no el venessen a mes preu del for que sels manava per dits mutassafs.
Y aixi mateix estaria dita vila en possessió de prohibir y vedar als forners dels forns construhits en aquella no prenguessen cantitat alguna de diner per raho de les cassoles, pasticeres, greixoneres y qualsevol altre genero de perols que se embiarien a coure y es cohien en dits forns dels particulars de dita vila y que ans be sempre que haurien intentat los dits forners cobrar cossa, o cantitat alguna per raho de lo referit de dits particulars hauria executat dita vila a dits forners en la pena de seixanta sous y lo mateix hauria observat y acostumat fer lo mustassaf de aquella en lo cas de trobar algun forner que contravingues a lo referit. Y ultimament que dita vila estaria en la mateixa possessió de prohibir y vedar als dits forners que no prenguessen mes pucha de tot genero de pasta si no es a raho de un rollo per trentena y qualsevol altre genero de forma de pa o pastes que se embiaven a coure a dits forns, y en cas de contravenir los dits forners prenint mes pucha que la referida sels hauria executat per dita vila o, per lo mustassaf de aquella segons la ocurrencia de qui feia la aprensio als dits forners en la pena de seixanta sous fent per raho de esta y de les demes penes desuper expressades prompta ex[ecuci]o en los bens de dits forners rahent prendes de les casses de aquells y venentles, la qual ferma de dret los fonch admesa rebuda la informacio y ensa seguida prestaren la caució acostumada y es notificá al syndich del dit Real Convent de Valldigna per lo qual foren possades les rahons ordinaries dins la dilacio. Attes de inde que ab altre escriptura de vint y quatre de octubre del mateix any lo syndich del Real Convent de Nostra Señora de Valldina reconegue a la dita Real Audiencia del pregó que feu publicar en dita vila lo mustassaf de aquella manant que els forners y arrendadors dels fors de dita vila no poguessen cobrar los drets supra referits, sino ab diferents regulacions y limitacions. Y tambe del precepte verbal fet a dits forners per dit mustassaf per a que ab penes no venessen lo pa de puches que se evocá a dita Real Audiencia y es feu la provissió de compareant partes et interim nihil innovetur y ensa seguida es possá altre recors per lo dit syndich de les execucions que feu lo dit mustassaf en dits forners no obstant lo sobredit recors nihil innovetur. Y tambe se evocá a dita Real Audiencia y es feu la provissió de compareant partes et interim nihil innovetur, y ensa seguida es feu la provissió de que es continuassen les pretencions com ab tot effecte es continuaren.
Attes denique que per part del syndich de dita vila se ha evocat la ferma de dret que dita vila obtingue per lo portant veus de General Governador de la p[res]ent ciutat y Regne en trenta y hu de agost del any mil siscents seixanta en que fermá de dret de estar en possessió afirmativa y negativa de no pagar cantitat alguna als forners per raho de les cassoles y demes cosses dalt expressades. Y estant en este estat les dites causes de orde el Ex[cel·lentíssi]m señor Marques de Villagarcia Virrey y Capita General del p[rese]nt Regne fonch manat a dites parts compareguessen ab los dits processos en presencia del Magnifich Joan Alfonso Burguño y Ramiro Generos advocat patrimonial de sa Magestat que Deu guarde en dita Real Audiencia per a que ohides dites parts y vist lo dret de aquelles les ajustas y compongues per a evitar los grans gastos que les podrien seguir de prosseguir dites causes y havent comparegut dites parts en presencia del dit Magnifich ohidor y tengut moltes i differents juntes attenent a la gran representacio de sa Ex[cel·lènci]a per medi del dit Magnifich Advocat patrimonial se han ajustat convengut y concordat en e per la forma seguent:
I Primerament es estat convengut ajustat y concordat per y entre dites parts que estes ad invicem et vicissim hajen de renunciar segons que ab lo p[rese]nt capitol renuncien la una part a favor de la altra, y la altra a favor de la altra a tos los pleyts moguts entre aquelles de fermes y contrafermes de dret, recors, vel alias per dita Real Audiencia sobre les cosses damunt dites de tal manera que no puguen aprofitar ni dañar a les parts sino en les cosses davall declaradores y no mes.
II Ittem es estat pactat havengut transhigit y concordat per y entre dites parts que lo dit Real Convent de Nostra Señora de Valldigna per si y per sos arrendadors administradors vel alias dels damunt dits forns no puixen cobrar ni cobren de huy en avant per dret de pucha de coure el pa en los dits forns de qualsevols vehins de la dita vila de Carcaixent o altres persones mes lo següent: ço es de coure el pa de formen de cada trenta rollos hu y no aplegant a trenta al respecte. De coure el pa de mestall, sevada, daxa y qualsevol altre gra de vint y sis rollos hu y no aplegant al respecte. Y del pa mesclat en oli com son coques, rollos y demes de esta especie de cada vint hu y no aplegant a vint al respecte en la forma sobre dita.
III Ittem es estat pactat advengut transigit y concordat per y entre dites parts que lo dit Real Convent de Nostra Señora de Valldigna Señor util de dits forns sia tengut y obligat com ab lo p[rese]nt capitol se obliga per si y per sos arrendadors o altres persones que administraran dits forns a coure totes les cassoles, pasticeres y demes de esta especie que portaran a dits forns los vehins de dita vila de Carcaixent sens paga ni remuneracio alguna en los dies de dumenche, dilluns, dimarts, dimecres y disapte. Y aixi mateix que los vehins de dita vila hajen y tinguen obligacio de pagar als forners o administradors de dits forns de huy en avant en los dies de dichous y divendres de cascuna semana un diner de qualsevol cassola, pasticera o altra cossa de semejant especie que portaran a coure a dits forns en los damunt dits dies de dichous y divendres de cascuna semana.
IIII Ittem es estat pactat convengut transhigit y concordat per y entre dites parts que lo dit Real Convent de Nostra Señora de Valldigna, sos arrendadors y qualsevols altres persones puixen tenir y tinguen les canastes dites pucheres en dits forns ahons los sia de mes conveniencia per a replegar les puches.
V Ittem es estat pactat advengut transhigit y concordat per y entre dites parts que lo dit Real Convent de Nostra Señora de Valldigna per si sos arrendadors y demes que administraran dits forns puixen lliurement y sens empag de persona alguna vendre el pa de formen de les puches a pes ara sia en gros, ara sia a la menuda pero no a menys preu que es vendra lo pa en la fleca de dita vila ab les pedres que els donara el mustassaf de aquella.
VI Ittem es estat pactat advengut transhigit y concordat per y entre dites parts que lo dit Real Convent de Nostra Señora de Valldigna per si sos arrendadors o administradors de dits forns puixen vendre los altres pans de pucha que no seran de forment y tambe lo pa en oli y coques del modo que ben vist los sera y pareixera.
VI Ittem et ultimo es estat pactat y concordat per y entre dites parts que los p[rese]nts capitols y cascu de aquells sien eixecutoris ab sumició y renunciació de propi for, variació de juhy y demes clausules guarentigies y executives en semblants posar acostumades, jurament y totes les altres segons estil del notari infrascrit.
[...]»
APCC. Protocol notarial Vicent Vázquez 1704, sig. 14.868



Els Talens i les processons de Divendres Sant

Executòria del plet seguit en la Reial Audiència entre Don Leonardo Talens de la Riba i el fiscal de Sa Magestat sobre declaració d'hidalguia. Any 1786

"[...] Que la familia de Talens de muy antiguo, y que memoria de hombres no hay en contrario tiene a su cargo en la Procesion del Viernes Santo de la villa de Carcagente la imagen de Nuestra Señora de la Soledad, en la que no se admite a sujeto alguno de otra familia, y que en los pendones, o estandartes, que se llevan por los Talens en la Procesion de tiempo muy antiguo, que no hay memoria de hombres en contrario se hallan impresas, y gravadas las armas de este linaje, que son un escudo en campo de azul, y en el una banda de oro de dos piezas, y dos luzeros del mismo metal de a seis rayos cada uno, puestos uno en lo alto de la banda, y otro en la baxo, ambos en dicho campo, según el primer quartel del escudo de armas […] cuyas armas las mantienen y usan de muy antiguo hasta el presente los de esta familia de Talens, como insignia de su Nobleza e Ydalgia de sangre, y por concesion que hay tradición perpetua les hizo de ellas el Señor Rey Don Jayme el Conquistador quando estableció a uno de los cien hijosdalgos de esta familia en Carcagente y demás lugares de su termino; así lo han visto, y observado siempre los testigos por todo el tiempo de su conocimiento, y oído a sus padres, y ancianos que decían haverlo oído a los suyos y antiguos, y ser esta la común voz, opinión y fama publica muy antigua, sin haver visto, ni oído lo contrario […] constituido el escrivano en treze de setiembre mil setecientos setenta y siete en la casa que paravan los estandartes o pendones que los de las familias de Talens usan en las referidas procesiones, se les puso de manifiesto quatro de tefetan, dos negros para las procesiones de Viernes Santo, y dos blancos para los de las días de Pasqua de Resurreccion, con las armas del apellido de Talens […]"


Escut de Salvador Talens Albelda, batle (Carcaixent, 1667-1758), avi de Josep Talens Colomina, fundador del Mayorazgo de la Calçada, amb les armes dels Talens, Albelda i Lloret. Any 1741

Carcaixent en 1774

Mapa Geográfico del Reyno de Valencia, dividido en sus trece gobernaciones ó partidos: dedicado al Excelentisimo Señor Don Joseph Moñino, Conde de Florida-Blanca, Caballero Gran Cruz de la Real Orden de Carlos III

por Por Don Tomás Lopez, Geógrafo de los Dominios de S.M., del Numero de la Academias de la Historia, de San Fernando, de la de Buenas Letras de Sevilla y de las Sociedades Bascongada y Asturias.
Relaciones geográficas, topográficas e históricas del Reino de Valencia
Hechas en el siglo XVIII a ruego de Don Tomás López
Revista de archivos, bibliotecas y museos. 1/4–30/6/1921, página 130.
Carcagente.
En vista de la noticia que pide el Caballero Corregidor de la Villa de Alsira por su escrito de ocho de Mayo del presente año, para instruir a Dn. Thomás Lopez, Geografo de los Dominios de S. M., que entiende en la formación de un mapa de este Reino, descando contribuir a la ilustración pública, he mandado tomar las mas exactas noticias de la situación y circunstancias de esta población y su término, que puedan servir al público para el fin que se desea.
Esta villa de Carcaxente lo es de realengo, con independencia de jurisdicción, que la de dos Alcaldes ordinarios de ella; su vecindario será en corta diferencia de mil y doscientos vecinos. Confina por Levante con el Estado y poblaciones de Valdigna; por Mediodia, con el término general de la ciudad de San Phelipe y territorio de la universidad de Puebla Larga; por Poniente, con la Varonia de Alberique, dividiendo la línea el rio “Jucar” y por Trasmontana con la villa de Alsira; no se halla despoblado alguno, pues dos partidas de su huerta, a saber Ternils y Benimaclí, fueron en tiempos pasados dos poblaciones de estos mismos nombres, los que se han refundido en esta villa y la situación de sus poblados son en el dia las mas preciosas huertas, que riegan de una presa, que en virtud de Real privilegio se saca del río “Jucar”, en el término de la Varonia de Sumacarcel, distante tres leguas de esta y se conduce por la inmediación de dicho rio, atravesando los términos de la valle de Carcer y Villanueva de Castellon.
Tiene para el abasto público esta villa una fuente de agua dulce en su Plaza Mayor, que se conduce por cañeria, más de una legua de distancia, que nace dentro de ese término y en los montes confinantes con Valdigna. Que son quantas noticias puedan contribuir a la execucion del deseado mapa.
Carcaxente y Julio a 8 de 1774, Pasqual Albelda, Alcalde.