Els cementeris de Carcaixent

En esta ocasió, parlarem dels cementeris o llocs d’enterraments dels morts, que han existit al nostre Carcaixent.

La paraula cementeri ve del grec koimetérion, que significa dormitori; ja que segons la creença cristiana, al cementeri s’anava a dormir fins el moment de la resurrecció.

S’han trobat restes humanes del Neolític, al darrere del cementeri Vell, on hi era abans una cantera. També a algunes de les coves que tenim al nostre terme.

Poca cosa sabem dels romans i dels visigots. Sabem que els romans habitaren aquestes terres però no s’han trobat, fins al moment, restes humanes. Al voltant de l’ermita de Sant Roc, tenim restes de construccions de l’època romana.

De segur, que hi havia enterraments àrabs al nostre terme. A les antigues alqueries de l’Alborgí, Benivaire, Benimaclí i el Toro. Segons Soleriestruch, en un document de l’any 1270, es parlava d’un fossar hagut a la vora d’on fon la mesquita de Benivaire.

Des dels inicis de l’era cristiana, s’ha soterrat els morts molt prop de les esglésies, de les ermites, dels llocs de culte a la religió.

A partir dels temps de Jaume I, els enterraments començaren a fer-se a l’interior dels temples. S’han trobat enterraments a l’interior de l’ermita de Sant Roc, de l’església de Cogullada i els seus respectius voltants.

El primer cementeri cristià que va existir a la vila de Carcaixent, estava situat darrere de la parròquia de l’Assumpció, a la plaça de Quevedo. Abans era coneguda com a plaça del Fossar perquè allí és on se soterraven els morts. La porta de l’església i la campana que donen a dita plaça, encara es coneixen com a del Fossar. Segons Fogués, hi havia en ell una capella, que fou reedificada el 1748 i en la qual, es venerava l’antic llenç de Sant Gregori, que estava en l’altar de les Ànimes de la Parròquia. Podem dir que les classes baixes, que no podien pagar per a ésser soterrades a l’interior de les esglésies, anaven a parar al fossar.

Ja dins de l’església, hi havia diverses fosses, on se soterraven els confrares, els beneficiats i el clergat local. Les persones que eren patrones d’alguna capella, tenien dret a sepultura, a l’interior de l’església. Totes les sepultures foren buidades i reomplides el 1889.

Un manuscrit del segle XVII, titolat “Diferents concesions de sepultures fetes per lo reverent Clero de Carcaxent a diverses persones de la dita vila” parla de les concessions fetes a les famílies benestants d’aquell Carcaixent:

23 d’abril de 1591: a Miquel, Joan i Montserrat Talens, a l’altar de la Concepció.

9 de setembre de 1603: a mossén Nicolau Casesnoves i Nicolau Gibert, a l’altar de Sant Nicolau.

26 de gener de 1616: a Geroni Llorca, davant l’altar de Sant...?

9 d’agost de 1618: a Francesc Gisbert, ciutadà, davant l’altar Major en l’església Vella.

29 de juny de 1624: a Francés Pablo, a la dita sepultura dels PABLOS, davant l’altar de les ànimes.

22 de setembre de 1626: a Josep Guerau, Agustí Guerau, Joaquim Guerau i Úrsola Gisbert i de Guerau, vídua, davant l’altar de Sant Vicent Ferrer.

8 de novembre de 1626: a Nicolau i Josep Garrigues, a la dita sepultura dels GARRIGUES, enfront de l’altar de les Ànimes.

2 de novembre de 1626: a Vicent Gibert, cavaller, a la sepultura dels GIBERTS, situada sota el creuer.

4 de novembre de 1628: a Nicolau i Josep Garrigues, a la dita sepultura dels GARRIGUES, frontera a l’altar de les Ànimes.

2 de juny de 1631: a Josep Celma, al començament dels bancs, entrant al creuer.

10 d’octubre de 1653: a Joan Albelda, en la sepultura dita dels ALBELDES, davall del creuer.

8 d’octubre de 1669: a Basilia Escales, en la sepultura existent davant l’altar de Sant Francesc Xavier, a la part de l’Epístola.

8 de febrer de 1756, a Tomás Noguera, a la part de l’Evangeli de l’altar de Sant Tomàs de Vilanova.

10 de febrer de 1756: a Francesc Antoni i Jaume Noguera, germans, sota el creuer y davant l’altar de Sant Tomàs de Vilanova i al costat de les sepultures dels ALBELDES.

Però també, hi havia altres llocs d’enterrament, com el cementeri que tenien les monges dominiques, on és l’actual parc del Bicenteneri. Cal dir que abans del convent, existia l’hospital de Peregrins i Caminants, fundat pel rector Bertomeu Giner, on també soterraren els morts. Els voltants de l’església de Sant Bertomeu, a Cogullada, i a l’interior de dita església, també enterraven els seus morts.

L’interior del convent de Sant Francesc també fou lloc de enterraments. Un exemple, el tenim l’any 1623, en què s’autoritzà el batlle Josep Talens, perquè pogués soterrar els seus familiars dins l’església. El 1627, fra Joan Olart, provincial de l’Orde de Sant Francesc, autoritzà que pugueren ésser soterrats Nicolau Armengol, la seua muller Magdalena Llemosí i la seua filla Isabel.

A finals del segle XVIII, el rei Carles III va ordenar que els cementeris es construïren fora de les poblacions. El motiu era la salut pública. Així, Carcaixent, uns anys més tard va tancar definitivament l’antic fossar. Va construir un nou cementeri al costat del camí de la Vall.

Un 10 de març de 1817, fou inaugurat el nou cementeri, quan soterraren a Vicent Montaner i Ferrer. Per ser el primer soterrament que s’hi va fer, es va celebrar “una missa amb seqüència, amb música del vila d’Alzira i amb l’assistència del clero, senyors de l’ajuntament i resta de nobles de Carcaixent”, segons apunta la revista Gent nº 14.

Soleriestruch ens informa de què “es tractava d’un recinte tancat no massa espaiós, però si suficient per a les 5167 ànimes que, segons Madoz, hi havia a Carcaixén. A un costat i l’altre d’una porta amb dues ventalles i una reixeta per mirar-hi dins, s’hi llegien aquestes dues «octavas reales» fixades en rajoletes ceràmiques bellament decorades amb unes calaveretes, obra de la musa oficinesca del llavors secretari municipal senyor Toledo”.

«La Muerte pálida y fría

con su guadaña de hielo,

destruye y arroja al suel

oal hombre de más valía.

En la bondad de Dios fía

y no llegues a olvidar

que aquí vendràs a parar

hoy, mañana u otro día».

«Mortal que con imprudencia

corres del placer en pos,

olvidando que hay un Dios

a quien debes la existencia:

implora su alta clemencia

si pretendes alcanzar

que te deje al fin gozar

de su Divina Presencia».

El cementeri Vell, després de més de 60 anys, es quedà xicotet, així que decidiren ampliar-lo el 1881. El va estrenar Agustí Pla i Martínez, que morí “de desgracia en el ferrocarril” el dia 30 de gener a les 11 del matí, a l’edat de 67 anys, tal i com resa el seu certificat de defunció.

El creixement demogràfic de Carcaixent, a finals del segle XIX i començaments del segle XX, va provocar que una altra vegada, es quedés menut el cementeri.

El 26 de maig de 1927, la corporació aprovava un pressupost extraordinari per a la construcció d’un nou cementeri. Segons Fogués, el consistori va triar uns terrenys en la partida del Puig Gros, però una comissió creada a este efecte, ho va desestimar perquè eren deficients.

Va se l’any 1936, quan decidiren comprar l’hort de Simbala, per a construir el nou cementeri. Fou obra de l’arquitecte Juan Ríos. Inaugurat el 1940 i un 21 de febrer, data en què soterraren a Antonia Carañana Armiñana, morta als 70 anys d’edat a causa d’asistòlia. Les casualitats feren que esta dona, fos la nora d’Agustí Pla i Martínez, primer soterrat també en l’ampliació del cementeri Vell.

El cementeri Vell, actualment és l’Institut d’Educació Secundària “Arabista Ribera”. L’any 1967, es va procedir a buidar-lo per a condicionar-lo a la nova construcció. Segons Juan Climent, que era l’encarregat de buidar-lo, es van desmuntar les làpides les parets, on els familiars que vulgueren podrien recuperar-les. Després es localitzaren els personatges il•lustres soterrats a l’antic cementeri. Tots ells foren traspassats al nou cementeri i la resta de gent soterrats en alt, anaren a parar a una fossa en el nou cementeri. La resta, no es tocaren i quedaren coberts pels fonaments de l’institut.

BIBLIOGRAFIA

Carcaixén Biografia d’un poble de la Ribera Alta

Soleriestruch, 1977

Historia de Carcagente

Francisco Fogués Juan

MI Ajuntament de Carcaixent, 2000

Gent nº 14

Revista d’Informació Municipal

Ajuntament de Carcaixent. Juliol - 2003