dimarts, de maig 30, 2006

De Vilella al Hospital

A continuació, us transcribim un monòleg realitzat a Carcaixent i publicat a Alzira, l'any 1924. Hem tractat de respectar al màxim les gràfies de l'original. Fou estrenat al cine Moderno de Carcaixent. No sabem qui va ser l'autor.







DE VILELLA AL HOSPITAL


MONÓLOGO en verso, por una “musa” de la Ribera, estrenado en el SALÓN CINE MODERNO de Carcagente en la velada artístico-musical celebrada a beneficio del Santo Hospital



Alcira Imprenta Hijo de Muñoz 1924




Al probo e insustituíble Administrador del Hospital DON JUAN BAUTISTA GARCÍA FERRERO, en prueba de cariño y admiración.






Vullguera de tot mon cór
qu'este llibrét que póc val,
produíra un capital
en plata, en billets o en ór,
pa oferir eixe tesór
als pobrets del Hospital.

El Autor








DE VILELLA AL HOSPITAL

MONÓLOGO

¿Ahón estic? ¿Estaré sert
que soc yo? ¡Re-tafarra!
¿Tofolito Botifarra,
estás dormint o despert?
Sempre les mehues fuchines
me posen en estos trulls;
y lo qu'es ara en els ulls,
crec que no tinc tarañines.
¿Y así a mí quí m'ha posát
en mich d'este gran chentío?
Ya se lo qu'es; aquell tío
meche, m'ha marnotisat,
y pa donarme un mal rato,
com soc així tan carcoma,
volent gastarme una broma
m'ha clavat dins lo treato.
Y al vorem tan de repent
así en mich de tanta chent
estic confús e indesís
y em dic ¿será asó París,
Burriana o Carcaixent?
¡Cuidao que así ya luco?
¡Asó deu ser Cheng d'anfluco!
Música, llums, alegría,
flors, guirnaldes a porfía
pomells bonicos de dones
perfumaes, dolses, bones...
que respiren poesía.
(Pa versar, tinc més salero
qu'el so Albelda el Rabuchero).
Este cás extraordinari
en gran compromís me clava;
¡Casi res! Asó em faltaba
p'acabar el meu calvari.
Seguint hasta el fí esta chansa
vull saludarlos, no més,
pa que no diguen vostés
que Nelo no te criansa.
Bona nit, públic dichós;
perdonen si esta vegá
els amarga la velá
este llaurisio llandós
que els parla así, al sá y al plá.

L'atre matí, cuant apenes
se distinguíen les rames,
vach pendre el cami entre cames
pasant fatigues y penes,
com ú les pasa molts díes.
Pa anar a vendre al Mercát
alguno qu'atre grapat
de sebes o chirivíes.
Y cuant Carcaixent, de llunt
apenes si es distinguía
(ni el consumero de punt)
tropesí en un transehunt
que me donaba el bon dia.
Rápit, ensenc la mistera
qu'en vach comprar en la fira,
y el reconec. ¿Saben quí era?
Pues Arsenio, en la chistera
qu'anaba ja pac'Alsira.
Contát el cás ben contát,
els advertix per el pronte
antes de donarlos conte
de tót lo que m'ha pasát,
que yo fet un carabasa,
pensí este viache fér
a espales de ma muller
y no estánt la sogra en casa,
per lo tant, soc el culpable,
¡y no es rés lo que m'espera!
¿pues y la sógra? ¡Una fiera!
Alló es pichor qu'el diable
o la roca andiablera.
Un enemic més etern,
ni es troba, ni es trobará,
¡Si el que a la sógra inventá
deu estar al mich l'infern!
Me fá fer de llavanera,
cuant me parla eu fá insultantme
y a tot hora está posantme
com un rabo de granera.
Cuan li sól entrar el flato
el meu hort, es fiel retrato
d'una riña de gallera.
Y digues, que el mamarracho
de ma muller !quina alhacha!
vacha un tip y una facha
¡Yo crec que estaba borracho
cuant vach caure en la ferracha!
¡Recristina y quina arpía!
Pareix un poste de vía;
la póden pelár p'el greix,
tan delicá, que pareix...
la delicá de Gandía.
No guaña prou pa puntilles;
¿golosa? Se chupla els dits.
-Tófol, portam uns confits-
-Tófol, portam pelaílles-;
y entre dolsos y maquensies
se torna en fum mich chornal,
y no queda capital
pa les demés subsistensies.
Com yo a un gallet fas deu nucs,
l'altre día en molta guasa
li vach dir, mira Tomasa
prou dolsos, qu'aixo fa cucs.
-Dotorería- la vella
digué agarrant la sabata;
y com del gat fuch la rata,
vach tindre que fuchir d'ella.
Com yo el núbol esperaba,
vinguí, y en un cabás grán,
carreguí en casa Germán
per vore si reventaba,
mes com sort no ne tinc chents,
en conte de reventár
lo qu'he pogut alcansár
es que li caiguen les dents,
y cuant parla ya es sabút,
l'arruixaora may para,
y a mí me posa la cara
pichor qu'un camí plogút.
Per eixe motiu no més
y atre que al cás no ve así,
per santa Bárbara entrí,
com ya supondrán vostés,
arrimantme a les parets
com una animeta en pena,
en el sac sobre la esquena
y el cap plé de pardalets.
Cuant aplegue a la garita,
descanse una micotita,
trac de la faixa un veguero;
millor dit, un corasero
qu'en fá pegar alguns gipios,
e intevihue al consumero
qu'es el amic Caga-rripios.
Después d'algunes rahons,
carregue el sac a tandaes,
y al pegar dos camallaes,
tropese sobre uns pilóns...
y allí vach a revolcóns
alechant com les palaes.
Esclafat igual qu'el hou
que li esclafaren a Flores,
y entre penas y sudores,
ixquí d'allí fet un bou,
tot empastrat de tarquím,
y algú qu'em diu ¡alsa món!
eixe es un tío guasón
para donarse postín
ha imitat a Marimón.
En mich d'aquella oloreta
no se com no m'aufeguí.
¡Si el que pasa per allí
té que pasar en barqueta!
M'alse com puc, y apreseta
m'en vach de cap a la pica,
pero el que poa, m'indica
que li pague un aguileta.
Yo proteste, y dic ¡repacho!
¡Vosté m'ha pres per un macho!
Com era tan matinet
y estaben les llums enseses,
posant les cames molt tieses,
apleguí hasta la paret,
y allí a la llum de un farol,
a pesics y a repelóns,
dels peus y dels pantalóns
me lleví tot el seról.
Remediant un poc el dañ
y els tropesons olvidant,
me quedí un rato mirant
aquell farol tan estrañ.
¡Vacha un invent del diable!
Ni te mecha, ni fa fum;
¡si yo tinguera eixa llum
p'entrar de nit al estable!
Per lo que observe, se ensenen
ells mateixa; ¡cosa fina!
y a mi m'en falta un aixina
¡si yo sabera ahon els venen!
Pregunte al primer vehí
que a la porta asoma el morro,
y cuant ya sé hasta p'el forro
el punt, mamprenc el camí.



Casi patinant p'el pis
m'encamine a la Sentral,
pregunte p'el prinsipal,
y me dihuen que Alcañis
estaba probant un gall.
-Vosté dirá: -Yo volía
que me venguera un fanál
que allumene nit y día.
El home, donantse presa,
tragué una bola -¿es asó
lo que vosté busca? –No.
Yo la vullc en llum ensesa.
Rascantse en sorna la orella,
mira el trespól y se riu
preguntanme ¿vosté ahon viu?
¿Yo? En un hort de Vilella,
bueno; digué el empleat,
cuant aplegue vosté a casa,
tindrá el fanal facturat;
que li l'ansenga Tomasa.
Corregut y sofocat
d'haberme tirat tal plancha,
pose les mans a la pancha,
y m'en vacha cap al Mercat,
pero en cara yo no había
donat un pas per allí;
me vech que recte venía
a cobrarme Pelegrí.
¡Vacha un home delichent
para cobrar, diguí yo.
Pareix Lluís Castelló
apremiant en l'ú per sent.
Com estaba algo aflichit,
pa olvidar pasaes bulles,
pense comprarme unes chulles
de borrego o de cabrit
y unes tandes de cordero
pera fer un sofrechit
y un trago en casa el Bolero.
Entre allí, y en una taula,
me pose a menjar el frito,
cuant me vech, que fent el maula
s'acosta Toni el Bendito.
M'alse d'un repent, m'en ixc
pa evitarme la tabarra,
y ell s'apega com l'envixc
y a totes parts mes seguix
com la corda a la guitarra.
Cansat de aguantarlo, al fí,
el convide a un got de ví
para que me deixe quét,
y m'en vach al Poalet
fent tranquilles p'el camí.
Cuant aplegue y m'asesore,
els pels se me tornen sérdes
¿A quí dirán que vach vore?
Ná menos que a Cames Vérdes.
Fuchint el tindre una gresca,
Y ans de pédre la chaveta,
Chino chano a la plaseta
m'en aní a pendre la fresca.
Camina que t'acamina
amunt y avall satisfetes,
anaben dos siñoretes
lo qu'es diu, canela fina.
Vull diro davant de tots
en ca qu'algú es malhumore.
Apenes yo les vach vore
el cor me pegaba uns bóts
que sinse pensaro masa
y els ho dic en tó amistós,
per cuantsevol de les dos
fea yo un cambi en Tomasa.
De bulla aquelles dos chiques
parlaben de cóses bónes,
com les que parlen les dónes
cuant son chovens y boniques.
-Quá mañana tan harmosa.
-Hase un fresco delicioso.
-Quin sol más asplendoroso.
-Cuant felis es la qu'es gosa
desfrutando de este ambiente.
Y yo que no estaba llunt,
casi vach estar a punt
de dirlos –Perlas d'Oriente,
luseros de la mañana,
vénganse en mí, con Tofolo,
a la vora d'un sequiolo
allí ahonde cantan las ranas.
Así en vach quedar inmóvil
y me encomaní a san Pere
al sentir que per darrere
roncaba fiero un tresmovil
¡Era el auto de Carrillo
que se li afluixá un tornillo!
Allargue cuant puc els pasos
per salvarme de la mórt,
li chafe els garróns a un tórt,
y allá anem els dos de nasos.
Vechentme perdút, per fí,
no sabent cóm escapár
d'aquell trans, vach exclamár:
¡Cristo! Apiadeuse de mí.
Y al moment se presentá
un aguasil castellá,
y em digué: «Cristo está aquí».
-¿Vosté Cristo? ¡Hombre no es mofe
y no vinga en eixos fumos!
-¡Soy Cristo el de los Consumos!
Todo er mundo me conoce.
-Osted se quiere burlar
d'un anfelis, so embustero,
¿a quien hase usted calar
qu'hay un Cristo consumero?
Com tot aná en contra mí,
fuchint d'allí m'en aní
sinse esperar a saber
si era un Cristo verdader
o era un contrafet d'así!
¡Caballers, y cuánta quina
vach tragar yo p'el camí!
Corría igual que Medina
darrere el mestre Seguí.
Com anaba més qu'al trot,
tirant per la boca foc,
tropese en ú, cau d'asquena,
y m'enredre en la melena
y en la pipa de San Róc.
-Osted, perdone -Ansolente-
me digué molt enfadát,
y com el gat escaldat
vach fuchir a dos de frente
perque m'hauría afaitat.
Corrent per els carreróns
y pegant mil tropicóns,
fuchint de San Roc, parí
de nasos dins del patí.
Entrí en el camp ¡ché qué pista!
Allí se pért ú de vista
lo mateix qu'un garrofí.
M'aposente cara al sól
y después de fer un gól
en la chulla que portaba,
m'en aní a pelar la pava
al escátin de Fillol.
Vach vore a unes señoretes
qu'anaben sobre rodetes
y que corríen al vól
com en l'aigua les polletes.
Com soc algo satisfét,
a Mompó qu'estaba allí,
p'el trinquet li preguntí
y señalant la paret
exclamá: «mírelo ahí».
-¿Per supóst qu'así vindrá
algún famós chuaor?
-Sí, señor, de lo millor
que se cría en este plá.
Hasta huí, el amic Donat
es el chiquét de Simát,
Talens, també es molt sertero,
pero Fayos li ha chafat
la ralla a Lluch y al Faixero.
¡Es una selebritat
en pilotes...del puchero!
¿Y es chúen moltes pesetes
en les partides? -¡Atisa!
sols algunes aguiletes...
¿Y quí s'amporta palisa?
el de sempre: Martinetes.



D'allí per els carreróns,
me colí en una plaseta
molt cuadrá y molt boniqueta
ahón sólen vendre melóns
per l'estiu, a la fresqueta.
En un rogle, molt ufanos,
parlant allí en un chalán,
a la entrá d'un hostal gran,
troví a un grupo de chitanos,
y ú d'ells me diu -¡Tofolillo,
venga esa mano! ¿que tal
vamo de zalú? – Molt mal.
-Tengo pa tí un borriquiyo
qu'es una alhaja; no logra
mejor bestia ni más mansa
ni er mismo Surtán de Fransa.
-Prou bestia tinc yo en ma sógra!
-Vas a verlo- ¡No siñor,
pa burros estic yo ara.
-La bestia es joven, no es cara.
-Ni cul; fasam el favor
de no predicar en vano,
pues huí lo qu'em falta es calma.
-Yo te juro por mi alma
qu'anda más qu'un aroplano;
lleva un tren si a mano viene
densima los costillares;
sus pies son cuatro pilares;
esa bestia te conviene.
Y el chitano, en gran salero,
parlant més qu'un machoral
o que Ricardo el Telero,
me porta dins del Hostal.
Solta el burro, el trau al mich
del corral, mampren la verga,
y soltant atra monserga
pa ferme entrar en desich,
el pasecha amunt y avall,
y yo que aguante la mecha,
vech qu'aquell burro es menecha
lo mateix qu'un consechal
cuant li estiren la correcha
en sesión monesipal.
Volent eixir d'aquell pas
m'arrime un poc al burret,
y apenes no estic a trét
m'engancha en un mós el bras.
¡Ay! que me mata, pietat,
lleveume pronte este burro
per Deu, que me deixa curro
per tota una eternitát.
Corre la chent del hostal,
per fí el burro asolta el mós,
y chorrant sanc, entre dos,
me porten al Hospital.



En molts cuidaos m'agarren
y m'asenten en un banc,
un banc més net que San Chaume...
per darrer y per dabant.
Sóna el timbre, y al instant
me s'acosta un practicant
que li dihuen Visantet,
y me diu: -rese a algún sant
perque em pense qu'está net.
El molt pillo, fent el moixo
y posantme en gran apuro
me digué: amic, yo estic coixo
pero vosté estará curro.
Al instant, d'una alasena
tragué els trastos de matar,
y me posí a tremolar
pensant en la nova esena.
-Escolte, amic, tinc chiquets,
dóna, sógra y una gosa
-li diguí en veu tremolosa-
si me mata están tots nets.
Al moment vingué el dotor
me palpá, y ¡ay quín dolor!
Y aixina com si no eu fera
y parlant d'atres asunts,
en una ahulla saquera
me pegá més de vint punts.
Yo no se lo qu'em pasá
perque al punt me desmayí,
sóls recorde qu'una ma
empuña un gran vistorí
pa refermar l'empastrá,
y entonses, crec que diguí:
-Yo no vullc qu'en cloroformen;
si es igual y es conformen,
qu'em pórten dos góts de vi.



Cuant despertí del sopór
me vach vore espatarrát
en un llit molt ben planchat
que a la neu dona blancor;
mirí, y vach vore a una Sor
qu'estaba allí al meu costat.
-¿Desea usted tomar algo...
alguna taza de caldo
u otra cosa más ligera?
-Portem dos cuixes de galgo
o unes chulles de ternera.
¡Caballers! ¡Quina manera
de cuidarme en eixa casa!
Per molt que diga no es masa.
Allí abunda la fartera
y no saben lo qu'es tasa.



En els díes que allí he estat
he pegat cada atracón
y he segut més ben cuidat
que si m'haguera hospedat
en la fonda de Salom.
D'higiene, no cal parlar,
en el piso es pot menchar
sopes de llet en café,
y hasta se pot pendre el té
lo mateix qu'en Miramar.
Pa abreviar de rahons,
sols diré qu'el Hospital
te el millor instrumental
pera fer operasións
qu'en la millor Capital.
Grasies al sel y pietat
d'un bon administraor,
y a un poble treballaor
caritatiu y abnegat

el pobre menesterós,
trova asilo chenerós
en nom de la Caritat.
Eu proclame en veu ardent
en só de pau, no de guerra.
¡Oh Siutat de Carcaixent!
Dihuen que eres bona terra
pero millor es la chent.




Y así termina el malalt
de parlar en esta nit;
si algú ha segut aludit
y no eu vol pasar per alt...
que li fasa bon profit.
Ya sé que molts haurán dit
qu'haguera segut millor
en lloc d'oir esta llanda
resibir la que de tanda
donen Bordes o Amador.
Aprofitant l'ocasió,
l'autor, demana perdó
y els diu en sinseritat,
que renuncia a todo pleito,
si el treball ha resultat
mes llarc que Jesús Beneyto.
Sols els suplica a vostés
en el machor interés,
qu'en lloc d'unes taronchaes,
li peguen cuatre palmaes
que son de la Gloria, el bés.

FIN

1 comentari:

bernat.carcaixent@gmail.com ha dit...

L'amic Salva Albert, el uelo, publicava en "Perles de Carcaixent" el 30 de maig de 2006, la transcripció del monòleg "De Vilella al Hospital", que va ser estrenat al cinema Moderno en 1924, sense saber qui era el seu autor.
A penes fa unes setmanes he pogut veure en "Todocolección" un exemplar que ix a la venda en el qual apareix manuscrit el nom de l'autor, SALVADOR MARTÍNEZ LAUDES, davall de la dedicatòria, com es pot veure.
A EL PUEBLO. Diari republicà de València, en la seua edició del diumenge 13 de maig de 1917 i pàgina número 3, en l'apartat de "Noticias varias" s'adona de la celebració en l'Ateneu Mercantil e Industrial d'Alzira, d'una important reunió dels exportadors de fruites i la nova constitució de la Junta de Defensa de Transports, entre els quals apareix Salvador Martínez Laudes, com a secretari d'esta.
El Uelo també ens informa que apareix registrat en el llibre Padró d'Alzira de l'any 1913, al foli 131, en el qual s'indica que ténia la seua residència al carrer Salinería, número 8, que tenia 26 anys, de professió oficinista, i que estava casat amb María Vert Buenrrostro, oriünda de València.
Continuarem investigant.