Discurs de Quico el Tararot

LITERATURA SATÍRICA DE CARCAIXENT A PRIMERIES DEL SEGLE XX

(Extret de Festes Majors i Patronals a Carcaixent 1996)

Discurs en vers pronunsiat per







QUICO EL TARARÓT


Croniste de Carcaixent






en una velá lliteraria, selebrá en 14 de Chuñ de l’añ 2008, en honor y sufrachi dels mártirs de la Dependensia clerical







R.I.P.









IMPRENTA DE TÓNI LOPES Y C.ª

Isabel la Católica, 3 VALENSIA




Se publica baix l’aprobasió de una chunta de verduleres del mercat.

Advertensia: Imachínese els lectors trasportats al sigle que vé, lo que no els costará un séntim.

Atra. Tots están autorisats pera gausecharse, perqu’el mon sha de pendre de risa; pero sapien, que pedrán llastimosament el temps, els que s’estretinguen en criticar la forma lliteraria del burrimaquio discurs, y l’ortografia que s’ha empleat al copiarlo. Fem lo que sabem.

Als que sapien llechir

Pronunsiat á’spentes y redolóns el siguient discurs, en la velá llitararia de referènsia, per l’animal de Quico el Tararòt, nòstre corniste, fon tant lo espatarráts y humíts de qgust que va deixar á tots els de auditòri, que, creguent interpretar els desichos de aquells còrs més tèndres y sucosos que una bacora podrida, s’alsá un joven melenudo, y digué estes paraules:

«Herméticas señoritas, de párpados eméticos y miradores flamígeroquemacientes: Señoras filosofantes (asò eu día perque filen): Caballeros llatandófilos (ya sabrán per qué):

Todos acabáis de orejear el gárrulo discurso de nuestro paquidérmico cronista, el señor Tararote. Nadie esperanceaba de él un discurs tan verborrista y estupefazado con cierta receta de un alquimista, mártir de medio cuerpo del año 8 del siglo pretérito perfecto, la cual consiste en cierta pócima á base de hierba escursonera, que facilita la evacuación de esos polícromos discursos.

Débase á la escursonera, ó solamente al capital cucurbitáceo de Quico, lo cierto es que nos ha complacentado hasta los más recónditos recovecos (má al diccionari) de nuestra substancia psíquica, y debemos conservar tal monumento literario, para gustearlo en el silencio de nuestras horas ocrinas (de color òcre) y trasmitirlo á los vástagos de nuestro respectivo árbon genealógico; y al efecto, yo os plegarío por mis onduleantes melenas, que es lo que más estimo de mi sér grisáceo, que aperturemos una suscrición para imprimir el discurso cronistérico.

¿Apróbais todos la idea que matrizado?»

Com un ganao de borregos famolencs, contestaren tots á una: «¡Bé!...¡Bé!» Y habentse arreplegat pròu cuèns, s’ha tirat á la imprenta la siguient choya lliteraria, que esprerém siga ben resibida per el públic, y si no fora ben mirá d’alguns, cònste que á nosotros, ¡ plím!

El Club de la Guasa

Que tindrà el seu domicili (si eu podém conseguir), en el forat ahon treballaba el sabater (q.e.p.d.), al costat de la antiga escola de la Sanc..

Allá va el discurs!

Por la señal…

CHERMÁNS MEUS:

(Quico es trau de la faixa un espolsaor de simbolsa)

¿Vechéu este espolsaor
tan brut y desfilarchat?
Pos si el pobret está així,
es perque prop de mich añ
estic en ell pegant sebes
per l’archiu monisipal,
y baix d’un carro de pols,
tarañines com á sacs,
rates mortes y arnes vives,
he pogut, per fi encontrar
pera la historia del poble,
uns datos molt importants,
que bé el motiu chustifiquen
d’este gloriós centenar.
Ara, si la meua musa
se digna picar el am
que li tire, el guitarró
vullc tocarvos al raspat,
pa dirvos les alabanses
dels mártirs de fá sent añs.
Varen ser cuatre infelisos
de la Patria enamorats,
que’s posaren á fer festes
en honor dels siudadáns
que, per salvar á este poble,
donaren la seua sanc,
renegant de Napoleón
y ¡vixca España! cridant.
(Poseuli un bos á eixe guapo.
¿Qu’así han vingut á charrar?
Má que teniu pimentóns!
¿Ahón estaba? ¡Ah! Ya caic).
¿Quí foren aquells pobrets
que de baix la pols hui trac,
pa que portéu á sa fosa
garlandes de vitets y alls,
y un cresolet, en sufrachi
de ses culpes ensengáu?
Un canonche, nada menos,
fon de tots el prinsipal,
que en la cronistiqueta
antecedí a este parrac,
que ara comensa á amollarvos
este discursot tan llarc,
qu’eu será, pa no quedarme
darrer del qu’ell soltá,
encara que’l d’ell sería
molt millor per totes parts.
Atre mártir: Paco Sales,
«joven glauco» apellidat.
(No diu la crónica, això
quína clase es de pardal).
Fora tort o fumatell
o un ausell americá,
solament consta, que á pacte
al pobre el varen tirar.
Seguix Prades, rascatripes,
més que un miura fort y brau,
que á no se qu’el contingueren
prudentement els seus compañs,
habera á violinaes
unflat á cuatre morrals,
perqu’es lo que día ell.
ahon caha yo, la debacl
Alegre, un mestre d’escola,
coloquiero desdichat
de cara de remendó,
qu’entre badall y badall,
á’spentes, els siguients gochos
com pongué pa una velá:
«Por los probesitos mártires
todos debemos rogar.
Que Dios los saque del limbo
i á mosatros mos dé pau…»
«Que no sea el pueblo ingrato
con aquellos miserables,
que huyendo de los fransesos,
moriren á baquinaes,
por lo que algunos piensan
que fueron sólo automártires».
«De todos modos, debemos
devotamente cantar:
Que Dios los saque del limbo
y á mosatros mos dé pau».
(Tófol, porta el botichó,
qu’estic més sec qu’un espart;
a vore si fás saliva,
que’n necesite un cabás):
També Don Visent Maseres
a qui varen maserar,
que fon prou maserasió
pera un humil capellá
el sufrir cuaranta afrontes
per un casino pasant;
més que si obligat l’hagueren
á ballar un kake-val,
ó a pasar fent equilibris
per damunt d’un fil d’aram,
entre atres, els cuals noms
les arnes han rosegat,
com un tal Don Mamaldedo, (*)
de l’orde de Santa Fam,
per ser mestre de la Pobla,
y á qui per Justo Martines
el volien fer passar;
apareix un tal Boquera
Salvador, que no es salvá,
pues á boquera el regaren
d’improperis prou amarcs,
perque dalt del esenari
durant la funsió va estar,
sostenint, com un acólit,
un candelero de mans.
Era fill de Carcaixent,
mes fon mártir sevillá,
com uns duros que se díen
per entonses sevilláns
no perque fora roín,
sino qu’entrá com de frau,
pues cuant aná per la palma
faltaba poc del atac.
Y per fí, Juanito Serra,
propietari i llisensiat,
(no creguen que de presili),
qu’el front portaba molt alt).
Era en sensies, pero es cert
que molt poquet li faltá
pa que haguera pogut serho
del manicomio…¡Caram!
Al pobre ni á sol ni á sombra
m’el deixaben, y fon tant
lo que li unflaren els nasos
per tots els cuatre costats;
(segóns les cròniques conten,
pa els efectes d’este cas,
l’ixqueren nasos al pobre
hasta en lo tós…¡un matar!)
fon tant, si, lo qu’el rostiren,
que un milacre Déu obrá
pera no durlo á les gabies.
¡Caballers, que alló fon gran!
Y no sigué asoles ell
el que’s vegué en eixe trans,
qu’els demés també estigueren
ben á punt de pédre el cap
y d’ixirsen en camisa
p’el mich dels carrers cridan:
¡Tot me roda! ¡Tot me roda!
¡Tingaumos, per Deu, pietat,
que no fem mal á ningú,
selebrant un sentenar
pa honrar els gloriosos fets
dels vostres antepassats!
Pero no els valgué la bula.
M’els posaren com un drap
alguns qu’eren enemics
del patriótic sentenar,
dels que’s pensen vore flares
hasta dins dels matalaps.
¡Aixó es festa de beates!
¡Es un mitin clerical!,
díen algúns, sent molt sert
(y asò també está archivat)
qu’en la chunta de festechos
habíen republicáns
lliurepensadors, catòlics,
saserdots y lliberals:
Allò era un pisto manchego
com no s’ha vis enchamay,
y tots per acuerdo unánime,
aprobaren al detall
el programa de les festes,
com se vá portar a cap.
¡Pero ni por esas, rubia!
Totos varen quedar unflats
per la crítica charraira
y escrits de corresponsals.
¡Casi res! Un siñor Equis,
als pobrets anunsiá,
que se faria en sebeta
la seua presiosa sanc;
lo que, per sort, no ocorrí,
per no poderse encontrar
carniser qu’els degollara,
p’el descans dominical,
ni es pogé encontrar tampoc
una caldera capás
de poder frechir en ella
tanta seba y tanta sanc.
¡Santo Cristo! ¿Quín canguelo
els pobrets varen pasar!
Mes yo no sé lo que haguera
segur millor en tal llans,
si posarlos en la taula
y rebanarlos el cap,
ó aguantar les punchaes
de aquelles llengües, puñals
qu’els clavaben hasta el lleu,
sine rahó ni pietat.
¡Ché, Sales!, cridaben uns,
díguesmos, señante aváns,
quín gustet fá el tersiopelo
de les botes que has llepat,
en estes festes beatífiques,
al canonche y capelláns,
¿Podém guanyar indulchènsies
si et passem p’el llom la má?
Pos, ¿y Prades?, ¡No dic res,
si el sabíen capechar!
Li díen: ¿Hui no tens vela?
t’aném a fer un regal,
consistent en un rosari
fet de boles de billar,
l’escapolari del Carmen
y el síngul de San Tomás.
Al pobre Serra el frechíen,
diguentli: So clerical,
¿diuen que tens la contrata
pera dos dotsenes d’añs,
de resar en casa els morts
el rosari de tres parts?
U el deixaba, y dia un atre
Vine, Serra.
¡No puc!
¡Ya!
¿es que á ensendre la lantieta
del sementeri t’en vas?
D’Alegre s’encarregaren
els chics que enseñá á cantar
un himne, que compongué
pera fí de la velá.
El estribillo del himne
era com á dirvos vach:
«La grey del Auseba,
la estirpe del Cid,
que lleva por norte
vencer ó morir».
Y els guasons dels moñicots
així l’anabem cantant:
«El rey de la seba
lligat en un fil,
enseña granotes
á fer volantíns».
Com m’ancora la fatiga,
fem deu minuts de descáns,
que també nesesitéu,
y empleelos en plorar
les desgracies d’aquells liles
que moriren sofocáts.

Ara que hau tirat prou llàgrimes
respiréu y aném avant.
¡Quín calvari! ¡Cuánts disguts,
carabases, desengañs,
despresis, parlaoríes,
burles y dificultats
pasaren els infelisos,
fentse dignes de portar
al front eterna corona
de llepases y de carts!
¡Retrógrados!, díen estos,
(huí diríem escarbats
piloteros), y cridaben,
¡farols!, els de més allá;
¡tomaques en ells!, els atres,
y el seu valor fon tan gran,
tan épic el heroísme
d’aquells pits asaetats,
que contestaben á tots:
«Aneusen a pastar fanc,
que asó que así sosuhix
no pasaría en Patraix»
¿No anaben units hast’ara
rochos, negres, verts y blaus?
Pa la velá, ¿no’s donaren números als lliberals,
católics, conservadors
y has’algúns republicáns?
¿Per qué, pues, a darrer hora
renunsien á fer treballs?
Y si tots saben asó,
¿com ningú agosa á parlar
y dir que así s’ha volgut
fer la cosa clerical?
¿Se digué qu’els posaríen
en los llabis un candat?
Volgué ferse una paella
d’anguiles, granotes, carn,
chonetes y bon arrós,
en salseta nacional,
¿y después mos diuen qu’eren
sopes espirituals?
¡Haber vengut tots allí
a posar la cullerà!

¡Fills dels sigle vint y ú
y mansos consiudadáns!
Així s’enaltix la gloria
dels nostres antepassats,
que bé mereixen aquells
á qui varen posar blaus,
per donar honor y llustre
á la patria chica y gran,
que hui els rendim homenache
d’admirasió y caritat,
reparant les inchustisies
qu’els feren els seus coetáns.
Gracies á aquells y als festechos
rabiosament clericals
que feren, sins’ells pensarho,
la reacsió feu tal aváns,
que s’apoderá del poble
en menos que canta un gall;
y grasies á ells, moatros
disfrutem la boba pau
de les ànimes que habiten
en el seno de Abraham.
¡Hasta el sol fá menos llum!
Tenim huitsens capelláns,
sincuanta convents de monches
y de flares altres tants,
calvari en cada carrer
y mises hasta d’esprá,
so pena de sent vergaes
als que oirne deu no van.
(En sinc horetes ca día
de iglesia, desocupats).
Per ells, no tenim telégrafo,
aquella invensió infernal,
s’abolí la llum eléctrica,
y el tren mos pasa chiulant
sinse detindres así,
pues tots preferím viachar
en burros y en dilichensies,
jaculatories cantant.
Per ells, s’ha acabat el lujo
d’aquells temps desenfrenats,
y ham tornat als saragüells
que airechen molt bé la carn,
á les calses de trabeta
y al mocaor en lo cap;
les dones, al mariñaque,
basquiña y chipó achustat,
als caragols en el moño
y á la filosa en les mans.
¡Tot per ells! ¡Sigáu beneits,
màrtirs á qui feren chás!
Tots els organisaors
d’estes festes colosals,
hau rivalisat en ferles
lo més dignes d’aquells braus.
Si en una espaiosa andana
selebrem esta velá,
es perque, degut a ells,
tením tan dichós atrás,
que ya no queden teatros
ni aquells almaséns tan grans,
que huí no nesesitem,
perqu’els horts ham arrasat,
pera dedicarnos tots
á fer llata y á resar.
Pero l’ham deixá desent,
els cañisos apartant,
esepte els alters, ahón
el galliner ham posat.
No ham llevat les tarañines,
pera en la prensa insertar
que «vistosas colgaduras
adonaban el local,
qu’estaba á la venesiana
per cresóls allumenat
y enramat de mata pusa»,
que be n’ha pogut matar,
per més qu’encà vech á molts
qu’es rasquéu deseperats.
¡Prengauho tot este dia
per penitensia, chermáns!
(Ché, Tófol, moca els cresóls,
qu’así mos estém fumant;
m’acabe de sonar ara
y m’ha ixit sucha del nas).
També dirém que han vengut
es famílies prinsipals:
la de Macarró, Polsera,
Caragol y Chuplanabs
y tot lo més distinguit
del sentre y dels arrabals.
Tots acreedors s’hau fet
á l’agraiment més gran;
la banda d’acordeóns
qu’els oits mos han tarrapat,
tocantmos el «no me mates»
y el grasiós tantarantán;
Aquell que de sisca, chuncs
y piteres ha fet l’arc
de la plaseta dels Porcs,
qu’els ha segut dedicà
á les víctimes que honrém
de modo tan delicat.
El que ha pintat allí el rótul
y l’auia, almánguena y cals
ha pagat el seu bolsillo,
y tots, tots en cheneral,
de nostra gloriosa historia
s’hau fet dignes hasta’l cap.
Cuant acabém, yo el croniste
vos vulls á tots convidar
en ma casa, á un got de ví
y á tramusos y cacau,
sixquera siga en memoria
de Prades, que s’alsará
hui de la fosa, aplaudintmos
perqu’auia no ham de tastar.
Si el Comendaor
del Tenorio, vol acás
aseptarmos el convit,
desd’ara está convidat.
¡Sombra de Prades! ¡En casa
tens preparat un barral!
Feuse creuetes, qu’ell vé
y vos dona un susto gran,
tirant flames per los ulls
y olént a sofre cremat.
Ara escoltéu molt atents,
de peus, el himne final;
será curt: el De profundis
que cantará l’escolá,
a dúo en mandaera
de les monches de San Blay
(Se canta el salmo, que fa por,
y terminat, seguix Quico).
Ara, tots señeuse bé
y poseuse achenolláts.
¡Cuidaet els dels cañiso,
no mos el tireu abaix!
¡Hau armat fluix abatoll!
Repetiu; Dorguen en pau
les víctimes inmolaes
en Carcaixent, fá sent añs.
Requiescat in pase. Amén.
Y hasta l’atre sentenar.

Tinc que advertirlos, senyores,
que á la porta del local,
vorán á una beateta,
ó siga la ñó Pantaix
(perque beates son totes
en el poble fá molts añs),
á la cual li ham fet encàrrec
de qu’els presente en ses máns,
en relliquiari de llanda,
dos grenyes que ham encontrat
del «joven glauco», les besen
en devosió, y guanyaran
tressents díes de indulschensia
en remisió dels pecats.




Quico el Tararót
Croniste y comersiant en espart